Tempus fugit

Podeu llegir l'article Tempus fugit en aquest enllaç.

El govern britànic va pretendre fer front a les aspiracions independentistes de Kenya amb un argument que encara alguns s’entesten a utilitzar en ple segle XXI: que la constitució no ho permet. No n’hi va haver prou amb això i el 1952 el govern colonial va declarar l’estat d’emergència, fet que li donà encara més carta blanca per perseguir la gent de Kenya, i en especial els combatents que els mateixos britànics van batejar com a Mau Mau, i que van tenir un paper heroic en el procés de Kenya cap a la independència. La tortura i la presó exercides per l’ocupant britànic no eren cap novetat a Kenya. Molts van morir, d’altres se’n van sortir amb seqüeles de per vida. Com Hussein Onyango Obama, l’avi kenyà de Barack Obama, que el 1949 va ser empresonat durant dos anys i durament torturat.

Passats els anys, el Foreign Office s’ha negat per activa i per passiva a reconèixer la violació dels drets humans i els crims de guerra als quals van ser sotmesos molt especialment els Mau Mau, però també kenyans de tota condició. El 2012, contradient el posicionament del govern, l’Alt Tribunal britànic va acceptar a tràmit la denúncia d’un grup de valents ancians Mau Mau que van plantar-se a Londres, cinquanta anys després de patir tortures de la més diversa tipologia en camps de concentració: violacions, castracions, pallisses, etc. Fins al moment, una de les principals excuses del Foreign Office era que la responsabilitat legal dels fets requeia sobre la República de Kenya, des del moment que es va independitzar. Espectacular.

La transferència de milers de documents de l’administració colonial dels opacs arxius del Foreign and Commonwealth Office als Arxius Nacionals britànics, i la seva posterior desclassificació, ha suposat la constatació pura i dura dels crims de guerra practicats per l’ocupant britànic. I això ha decantat la balança a favor dels qui portaven reclamant des de 2003 justícia per a les víctimes de la tortura colonial a Kenya. El ministre britànic d’Exteriors, William Hague, acaba de condemnar en seu parlamentària les tortures i abusos a als quals van ser sotmesos els independentistes kenyans. A més, les paraules del ministre no es queden en això, i aniran acompanyades d’un fons compensatori, per a 5.228 víctimes, de 23 milions i mig d’euros; a més de la construcció d’un monument a Nairobi en record a les víctimes del colonialisme britànic. Ara, paradoxalment, la pilota és per a les autoritats de Kenya, que encara no han rehabilitat els Mau Mau, molts dels quals sobreviuen avui en condicions d’extrema pobresa.

L’any 1963, la bandera negra, vermella i verda de Kenya reemplaçava la Union Jack britànica. Cinquanta anys després, el govern britànic ha demanat perdó als Mau Mau. El setembre i novembre d’enguany es desclassificaran més documents colonials, aquest cop relatius a països com Zanzíbar, Uganda o l’actual Zimbawe. El ministre William Hague no vol que el cas kenyà senti precedents, però el temps passa. És l’hora del perdó metropolità.