Per Sant Cristòfol suposo que a Selma devia ser festa major i, coincidint-hi, hi hem anat a peu des del Pla de Manlleu. Selma, actualment del tot abandonat, es resisteix a morir i està empeltat de vida pertot arreu. I, en el meu cas, de la vida que ens arriba per les arrels. Selma és també un dels pobles d’on procedeixen els meus ancestres. D’aquí procedeix una branca de la meva família que ja ningú no recordava i que he rescatat a partir de documentació d’arxiu.
Al terme de Selma hi van viure en Baltasar i la Margarida, nascuts a principis del segle XVII. En Baltasar hi va néixer i hi va morir, a la casa d’en Poch, de la quadra de Lloret. La seva filla, Paula Poch, va ser la darrera avantpassada directa que va néixer a Selma. En va marxar perquè el 30 de gener de 1656 es va casar amb l’Andreu Guivernau, a Marmellar. La seva filla, Caterina Guivernau Poch, es va casar amb en Pere Boada l’any 1678. Els Boada, en aquella època, encara no vivien a Nulles, sinó al Pedrós (actualment, Vilabella).
* Si teniu més informació sobre els Poch de Selma o els Guivernau de Marmellar, em podeu escriure.
Text i fotografies: Eduard Boada, 10 de juliol de 2025
“En aquella època el Miquel Àngel Navarro, el Fausto Sánchez i el Pep
Fèlix Ballesteros van proposar-me fer de Carnestoltes. Aquestes tres
persones van ser l’ànima de la recuperació del Carnestoltes. El
conseller, Ramon López Proubasta, ens va deixar el despatx. El Josep
Maria Salvadó i Urpí em va donar consells, em deia que el Carnestoltes
ha de ser satíric, arrogant, satànic… I és que m’acompanyà la gent de
l’Escola Municipal d’Art Dramàtic, a més de la Banda Ciutat de
Tarragona, que havien estat companys meus. Durant la mili vaig tocar el
saxo.
Dos anys abans m’havien proposat fer de Carnestoltes I, però jo no
havia vist mai com era aquesta festa. Era una mica tabú, es tocava la
sàtira política i no ho vaig veure clar. Llavors vaig proposar el que
fou el Carnestoltes I, Joan Vidal Rocafort, que va començar amb mal peu,
ja que va relliscar del vaixell en baixar del port.
Com a Carnestoltes III, recordo trossets del discurs que vaig fer.
Quan vaig arribar a l’Ajuntament hi havia tots els consellers i l’alcalde
Recasens; tots reien, ja que al Carnestoltes no se’l pren ningú
seriosament. Llavors jo els vaig dir en un to arrogant que ‘més valia
ser rei un sol dia que estar manat tota la vida’, i van quedar una mica
sorpresos. La part més impressionant va ser quan vaig sortir al balcó i
des d’allí vaig veure tota la gent. Això imposava molt de respecte. El
discurs que vaig fer va estar molt basat en l’aigua, perquè en aquella
època l’aigua era salda. Vaig dir coses com ara que:
‘”El problema de l’aigua a Tarragona era
un problema d’aigües majors i d’aigües menors. Les majors és que la gent
s’orina pel carrer, ja que a Tarragona mai hi ha hagut vàters decents.
En època antiga a Tarragona ja hi havia un problema; per això van fer el
Pont del Diable i la mina de l’Arquebisbe. Eren dos maneres de portar
l’aigua a Tarragona. I què va passar…? Que no va funcionar mai bé, ni
ajuntant el cel amb l’infern. Què voleu, que el Recasens us ho arregli
en quatre dies?’, vaig dir.
Després vaig anar citant una a una les empreses que havien anat
plegant, que havien fet aigües, ja que en aquella època hi havia crisi.
Això va fer bastanta gràcia perquè el tema de l’aigua era molt latent a
Tarragona. Després el Recasens va arreglar el de l’aigua, però jo ja no
era Carnestoltes. Hi havia una ironia que no ofenia ningú, i potser, si
ara hagués de fer de Carnestoltes, seria magistral, ja que amb tota la
corrupció que hi ha, ara seria l’hòstia.
1982. “Sagnia”
1984. Foto d’Àngel Catena
El còctel de Carnestoltes és una altra història. Jo ja feia
d’ambaixador del Carnestoltes, que venia de les illes Columbretes. I el
dia abans arribava l’ambaixador que els obsequiava amb una sangria, i es
feia un discurs. La sangria es va fer de moltes maneres originals. El
senyor Marsal, que era el cap de la Brigada, un any em va muntar una
font a la plaça de l’Ajuntament que rajava sangria, es van fer còctels
amb formigoneres, en una banyera, en una bota, i després, quan va ser
alcalde el Nadal, ja no em van dir res més i la sagnia de Carnaval va
desaparèixer. S’ha parlat moltes vegades de recuperar-la, però no hi ha
hagut massa voluntat.”
Text: Eduard Boada Pascual
Imatges: Pajares i Àngel Catena Imatge de la capçalera: Lectura del sermó, de Pajares
Josep Aragonès i Guasch va ser un reconegut mecànic de Mont-roig, on va néixer l'11 d'agost de 1913. També anomenat Josep de la Malena, era fill de Magdalena Guasch Borràs i de Joan Aragonès Aragonès, de l’Hostal de la Malena, nom pel qual era més coneguda la Fonda la Mont-rogenca, que va ser un dels centres neuràlgics del poble. Nasqué al domicili familiar de l'Hostal de la Malena (actual av. de Reus, 14, on avui hi ha Correus). A excepció de la seva germana Maria, que va tenir una botiga de vetes i fils a Mont-roig i que marxà a viure a Barcelona, els seus germans Jaume, Joan i Anton es van dedicar al món del transport i els vehicles. De fet el seu pare Joan, també s’havia dedicat al transport, amb la línia de cotxes a cavall de Mont-roig a Reus.
Va pertànyer a la UGT amb el número de carnet 66 expedit el 9 d'abril de 1936.
Va ingressar a l'exèrcit republicà el 24 de juliol de 1936, amb 22 anys, servint al Parc Samà de Cambrils, on hi havia el Segon Regiment d'Infanteria de la 3a Divisió de l’Exèrcit Popular de Catalunya. El 22 de novembre de 1936 s'incorpora com a xòfer-mecànic al grup "Motors humans" del Parc mòbil D de la Columna Sud-Ebre (Columna Ortiz núm. 2-Jubert), que duia el nom d'Antoni Ortiz Ramírez (1907-1996) i de Lluís Jubert Salieti (1900-1936). Va ser una columna vinculada a la CNT-FAI en la qual hi van participar efectius de diversa procedència política. Segons fonts orals que no he pogut contrastar va ser xòfer d'un alt comandament republicà.
Acabada la guerra fou detingut i probablement fou empresonat a Lleida.
Durant la postguerra va ensenyar l’ofici de mecànic a diversos aprenents, com Josep M. Pellicer, Josep M. Duch i Josep M. Sabater, tots tres mecànics de Mont-roig. Va combinar la feina amb serveis de taxi i de transport. Va tenir taller al carrer Indústria 21 (cantonada amb l'antic carrer Colom). D’adult visqué a l'avinguda de Reus 5, on hi restà domiciliat fins al moment de la mort, tot i que a finals dels 60 també visqué a ca la Carmeta Granota, pensió del carrer d'Amunt.
No es va casar. Com a aficions, cal dir que va ser un apassionat de la lectura i del menjar, especialment del formatge. Era una persona afable i amb un important sentit de l'humor. Molts cops, mentre donava la mà als seus nebots, amb un dit els hi feia un moviment circular al palmell. A l'estiu, després de sopar, li agradava anar a prendre cafè i fer-la petar al camp de futbol, a tocar de l'avinguda de Reus. Els diumenges que anava amb la família a la partida de La Plana se'ls enduia amb el cotxe a Cambrils i feien un gelat al bar dels Gatell, que va precedir el conegut restaurant.
Va morir a Mont-roig el 16 de gener de 1969, a les 11 del matí, amb 55 anys i sense descendència directa degut a un edema agut de pulmó i insuficiència cardíaca. Està enterrat al nínxol 141-A del cementiri de Mont-roig.
Nota: Si teniu més informació sobre el Joan de la Malena, contacteu amb mi per tal de poder ampliar aquesta nota.
El Josep de la Malena, quan era petit
Tampó de cautxú en un Atles de 1939.
El Josep Aragonès Guasch quan era jove (dreta).
Fitxa de Josep Aragonès Guasch
Nínxol al cementiri de Mont-roig, fotografiat el 2025
Crèdits de les fotografies: La foto principal és de l'arxiu d'Amparo González Aragonès, i les restants de l'arxiu d'Eduard Boada i Aragonès. La fitxa procedeix de PARES.
Miquel Pascual Castellnou. Foto: Arxiu de Cal Salis
Miquel Pascual Castellnou fou un mont-rogenc que morí el 1938 a
la Batalla de l'Ebre. Nasqué a Mont-roig del Camp ja encetat el segle
XX, a Cal Pataquer, al carrer anomenat actualment Francesc Riba i
Mestre. Fill de Josep Pascual Maseras (Mont-roig, 1873-1946) i de
Virgínia Castellnou Ferrando (Mont-roig, 1878-1959), fou el petit de
cinc germans: Josep (Pepito), Victòria, Teresa (Teresina) i Amada.
Miquel Pascual Castellnou fou cridat a files de ben jove i destinat a defensar les posicions republicanes a la Batalla de l'Ebre
(1938), on va perdre la vida, sense que a dia d'avui se n'hagi pogut
recuperar el cos. El 7 de febrer de 2022 va ser donat d'alta al Cens de
persones desaparegudes de la Generalitat de Catalunya, amb el número
d'expedient 6.267.
El 20 de novembre de 2022 el Govern de la Generalitat de Catalunya l'homenatjà, inscrivint el seu nom al Memorial de les Camposines, a la Fatarella.
Una mostra de l'ADN d'un nebot de Miquel Pascual Castellnou s'ha incorporat la Base de dades per a ordenar i classificar els perfils genètics dels
familiars de desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura franquista, del Programa d'identificació genètica del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.
Qualsevol idea per donar a conèixer aquest cas de persona desapareguda a la Batalla de l’Ebre o informació per tal de completar el seu perfil biogràfic serà benvinguda.
Familiars de Miquel Pascual Castellnou desplaçats al Memorial de les Camposines el 2022. Foto: Arxiu Eduard Boada
La Consellera Gemma Ubasart, en l'acte on es va inscriure
Miquel Pascual Castellnou al Memorial de les Camposines,
20 de novembre de 2022. Video: Eduard Boada
El Govern de la Generalitat inscriví el nom de Miquel Pascual Castellnou al Memorial de les Camposines, de la Fatarella, el 20 de novembre de 2022. Foto: Eduard Boada.
Moment de l'Acte de record als morts i desapareguts de la Batalla de l'Ebre, on s'homenatjà Miquel Pascual Castellnou, al Memorial de les Camposines de la Fatarella, el 20 de novembre de 2022. Foto: Eduard Boada
Nota: Si teniu més informació sobre el Miquel Pascual Castellnou, contacteu amb mi per tal de poder ampliar aquesta nota.
"Multimillonario venido a menos" és la secció que faig a l'emissora pública Capital 88.5, de la ciutat de Neuquén, a la Patagònia argentina i que posen en antena un seguit d'emissores argentines i uruguaianes:
1. FM Capital 88.5, Neuquén 2. Radio Municipal de San Martín de los Andes, Neuquén 3. Radio Ciudad, Cinco Saltos, Río Negro 4. Radio Quimunche, Balsa Las Perlas, Río Negro 5. Radio Fogón, El Hoyo, Chubut 6. Radio Sudaca de Trelew, Chubut 6. Aire Libre, Rosario, Santa Fe 7. Radio Paravachasca, Anisacate, Córdoba 8. Radio Sur, Córdoba Capital 9. FM La Ranchada, Córdoba Capital 10. FM La Chicharra, Goya, Corrientes 11. Radio Sur, Ciudad Autónoma de Buenos Aires 12. Radio Universidad Nacional de Quilmes, provincia de Buenos Aires 13. En Tránsito, Castelar, provincia de Buenos Aires 14 La Uni Radio, Malvinas Argentina, provincia de Buenos Aires 15. FM Wen, Quilmes, provincia de Buenos Aires 16. Radio Atómika, San Martín, provincia de Buenos Aires 17. FM de la Azotea, Mar del Plata, provincia de Buenos Aires 18. Radio La Zurda, Montevideo, Repúblia Oriental del Uruguay
Al programa El Periscopio Jorge Gorostiza capitaneja un grup de sequaços radials per oferir un
popurri de veus, històries i cançons, Columnes, testimonis, economia,
cinema, feminisme, cultura, geopolítica, música, ritmes llatinoamericans
de la mà de León Octavio, poemes i literatura... compromís per la
qualitat radial inclaudicable.
En aquest parell de plataformes de podcast hi penjo una tria d'alguna de les seccions que hi faig:
Diu que a l’hotel del tiet Evaristo -que ara és d’uns russos- hi han trobat una granja de Bitcoins i una mina de no se què. El tiet Evaristo Bargalló Guasch (1898-1975) era paleta i es va quedar cec. A partir d’aquí es va reinventar: va penjar la gaveta i va triomfar a la vida. Sense veure-hi, va dedicar-se a això de la promoció immobiliària. Constructor, vaja. La Dorada, on han trobat la granja de marres, la va fer construïr ell a la N240, ja en terme de Cambrils. El tiet Evaristo també va convertir el mític Hostal de la Malena en el lleig però aleshores modernet edifici de Correus de Mont-roig. Va ser des d’un balcó de l’Hostal de la Malena des d’on la tieta Amparo, de nena, va saludar puny alçat les tropes franquistes que acabaven d’entrar a Mont-roig guiades pel Sisquet, un pastor a qui de poc la guàrdia mora despulla per fotre-li la roba.
El tiet Evaristo, quan va tocar pessetes, se la va fotre a construir i viure a Barcelona, però no va perdre mai el vincle amb Mont-roig i Cambrils. Per casa encara ronden unes olles que l’Evaristo va donar a la meva àvia. Eren del Franz Joham, el conegut presentador de TV, amic i veí del tiet Evaristo. Definitivament, aquest home va aconseguir superar dificultats i triomfar a la vida. Com el Miquel de Bellavista. Si us ve de gust, d’aquest ja us en parlaré un altre dia, o quan trobin bitcoins a Bellavista.
Joan Bodon
(1920-1975) es considera el més emblemàtic dels escriptors occitans
contemporanis, a banda d’un del puntals que han situat la literatura occitana a
la modernitat contemporània, accedint-hi sense renunciar a les arrels. Als
quinze anys escriu el seu primer poema, de temàtica occitana. Entre contes,
novel·les i poemes publica en vida vuit llibres, a part dels articles en
mitjans com els diaris “Le progrès Saint-Affricain”
(1972-1975) o el comunista “La voix du peuple” (1945-1958). En morir deixa
força obra sense publicar, però pòstumament s’han editat vuit volums, entre els
quals la seva poesia
complerta. Encara té obra inèdita, el gruix el forma cinc obres
que deixà inacabades. Per veure la seva bibliografia
podeu clicar en aquest enllaç.
Joan
Bodon neix a Crespinh, un poble a mig camí entre Albi i Rodès, on avui
s'hi pot visitar la seva casa natal, l'Ostal
Joan Bodon. El 1938 entra a l’Escola Normal de Rodès i el 1941
comença a treballar de professor a Castanet.
Esclata la II
Guerra Mundial i l’Alemanya nazi aconsegueix
ocupar França, una part dependria directament dels nazis i en l’altra s’hi
establirà el govern titella de Vichy (1940-1944). És aquí on li toca viure a
Joan Bodon. Es veurà obligat a participar en el Chantiers de la Jeunesse
Française, una mena d’alternativa al servei militar obligatori. En acabar
torna a fer de professor al mateix districte de Rodès , aquest cop a Durenca.
Per poc temps, ja que el 1943 és deportat a Breslau, l’actual
Wrocław polonesa, on passa poc més de dos anys realitzant treballs
forçats mitjançant el Service du Travail Obligatoire (STO). Alemanya
necessitava mà d’obra per engreixar la seva maquinària de guerra, ja que els
joves alemanys eren en un exèrcit que havia de cobrir diversos fronts bèl·lics
i d’ocupació. Per això a França el govern de Vichy va posar en
marxa el STO, del que Joan Bodon és deslliurat el 1945 per l’Exèrcit
Roig. Precisament serà a Breslau on escriurà el poema de que
reproduïm i traduïm, "La mar
de les galèras", escrit a Breslau el 1944 i publicat
el 1975.
La seva vida
és intensa fins el darrer moment, també en l’àmbit més personal, ja que es casà
amb Camilha Vidal, també professora, qui patí una malaltia psicològica la qual
cosa afectà les seves vides. Tingueren sis fills. Bodon és un home d’acció i
participa en el maig del 68 a Clermont-Ferrand, i el seu
nom comença a ser popular i els seus poemes musicats.
L’any 1968
s’exilia a Algèria per treballar de professor de ciències agrícoles. Bodon
arriba a una Algèlia que havia guanyat la independència feia sis anys,
després de 132 de colonització francesa (1830-1962). Eren anys de canvis i de
replantejar l’agricultura, i Bodon ho feu des de la seva feina a l’Arbatache,
zona productora d'oli d'oliva. A Argèlia mai deixà d’escriure, com ho constaten
les novel·les La Quimèra (IEO, 1974) i Las Domaisèlas (IEO,
1976), aquesta darrera inacabada i publicada pòstumament. Morí a l’Arbatache el 1975,
dins del taxi que el portava a l’hospital. Només tenia 54 anys. L’època argelina
de Bodon (1968-1975) ha estat estudiada per Francis Pornon, autor del llibre Algérie
sur les pas de Jean Boudou (Vent Terral, 2011). Actualment les
restes de Joan Bodon reposen al cementiri de Crespinh.
Aquesta
poesia va ser escrita per Joan Bodon durant la seva deportació a Breslau, en un
centre de treball obligatori nazi. En mig de la tristesa i desesperació
motivada per la manca de llibertat, la guerra i l'ocupació nazi, Joan Bodon es
capaç de tenir un fil d'esperança. Les galeres són els treballs forçats a que
es veu sotmès. Encara avui en català "A galeres!" significa això: a treballar
forçat, castigat.
Illes
d'esperança dins del nis a la gola que suposa la deportació i el terror nazi.
Les sirenes aporten llum, però no se les veu enlloc, són un desig, un desig de
tendresa i llibertat entre la misèria. Joan Bodon sospira per resseguir el fil
de la llengua, de la llengua més íntima que és la llengua materna, per retornar
a la seva terra, per retornar a Occitània, per això recita aquest poema a una
senzilla embarcació, que ha de ser la que simbòlicament el tregui de Breslau
travessant el mar de dolor i treballs forçats en que es veu immers. Finalment,
Joan Bodon ho aconseguirà, però aquesta ja és una altra història.
Versió original en occità.
La mar de las galèras:
Aquelas
illas perdudas
sus la mar
de las galèras,
e las filhas
totas nudas
que sembla
que vos espèran...
Las serenas
endormidas
sus la mar
de las galèras,
tròp leu se
son demesidas
dins la sal
de las misèrias.
Tu, naviòl,
cal que me prengas
sus la mar
de las galèras...
Segrai lo
fial de la lenga
per tornar tocar
la tèrra.
Breslau,
1944
Joan Bodon,
Sus la mar de las galèras (1975).Poèmas, IEO
Edicions-Ostal Joan Bodon, 2010.
Traducció al català.
La mar de les galeres (*)
Aquelles
illes perdudes
a la mar de
les galeres,
i les filles
totes nues
que sembla
que us esperen...
Les sirenes adormides
a la mar de les galeres,
massa de pressa es perden
dins la sal de les misèries.
Tu, barqueta, cal que em prenguis
a la mar de les galeres...
Seguiré el fil de la llengua
per tornar a tocar la terra.
Breslau,
1944
(*) Els
italians diuen allò de "traduttore, traditore", i tenen raó. Per
copsar millor la traducció que he fet de l'occità, vull destacar aquestes
paraules:
Galères, el plural de
galèra, pot tenir diversos significats. Aquí fa referència a una situació
difícil, en aquest cas els treballs forçats que Joan Bodon va haver de
realitzar. Com hem vist l’escriu durant la seva deportació a Breslau. Ho he
traduït com a "galera", en referència a la pena que complia a Breslau
i sense distanciar-me del poema original, penso així es facilita la comprensió.
.jpeg)
.jpg)
