Diu que a l’hotel del tiet Evaristo -que ara és d’uns russos- hi han trobat una granja de Bitcoins i una mina de no se què. El tiet Evaristo Bargalló era paleta i es va quedar cec. A partir d’aquí es va reinventar: va penjar la gaveta i va triomfar a la vida. Sense veure-hi, va dedicar-se a això de la promoció immobiliària. Constructor, vaja. La Dorada, on han trobat la granja de marres, la va fer construïr ell a la N240, ja en terme de Cambrils. El tiet Evaristo també va convertir el mític Hostal de la Malena en el lleig però aleshores modernet edifici de Correus de Mont-roig. Va ser des d’un balcó de l’Hostal de la Malena des d’on la tieta Amparo, de nena, va saludar puny alçat les tropes franquistes que acabaven d’entrar a Mont-roig guiades pel Sisquet, un pastor a qui de poc la guàrdia mora despulla per fotre-li la roba.
El tiet Evaristo, quan va tocar pessetes, se la va fotre a construïr i viure a Barcelona, però no va perdre mai el vincle amb Mont-roig i Cambrils. Per casa encara ronden unes olles que l’Evaristo va donar a la meva àvia. Eren del Franz Joham, el conegut presentador de TV, amic i veí del tiet Evaristo. Definitivament, aquest home va aconseguir superar dificultats i triomfar a la vida. Com el Miquel de Bellavista. Si us ve de gust, d’aquest ja us en parlaré un altre dia, o quan trobin bitcoins a Bellavista.
Joan Bodon
(1920-1975) es considera el més emblemàtic dels escriptors occitans
contemporanis, a banda d’un del puntals que han situat la literatura occitana a
la modernitat contemporània, accedint-hi sense renunciar a les arrels. Als
quinze anys escriu el seu primer poema, de temàtica occitana. Entre contes,
novel·les i poemes publica en vida vuit llibres, a part dels articles en
mitjans com els diaris “Le progrès Saint-Affricain”
(1972-1975) o el comunista “La voix du peuple” (1945-1958). En morir deixa
força obra sense publicar, però pòstumament s’han editat vuit volums, entre els
quals la seva poesia
complerta. Encara té obra inèdita, el gruix el forma cinc obres
que deixà inacabades. Per veure la seva bibliografia
podeu clicar en aquest enllaç.
Joan
Bodon neix a Crespinh, un poble a mig camí entre Albi i Rodès, on avui
s'hi pot visitar la seva casa natal, l'Ostal
Joan Bodon. El 1938 entra a l’Escola Normal de Rodès i el 1941
comença a treballar de professor a Castanet.
Esclata la II
Guerra Mundial i l’Alemanya nazi aconsegueix
ocupar França, una part dependria directament dels nazis i en l’altra s’hi
establirà el govern titella de Vichy (1940-1944). És aquí on li toca viure a
Joan Bodon. Es veurà obligat a participar en el Chantiers de la Jeunesse
Française, una mena d’alternativa al servei militar obligatori. En acabar
torna a fer de professor al mateix districte de Rodès , aquest cop a Durenca.
Per poc temps, ja que el 1943 és deportat a Breslau, l’actual
Wrocław polonesa, on passa poc més de dos anys realitzant treballs
forçats mitjançant el Service du Travail Obligatoire (STO). Alemanya
necessitava mà d’obra per engreixar la seva maquinària de guerra, ja que els
joves alemanys eren en un exèrcit que havia de cobrir diversos fronts bèl·lics
i d’ocupació. Per això a França el govern de Vichy va posar en
marxa el STO, del que Joan Bodon és deslliurat el 1945 per l’Exèrcit
Roig. Precisament serà a Breslau on escriurà el poema de que
reproduïm i traduïm, "La mar
de les galèras", escrit a Breslau el 1944 i publicat
el 1975.
La seva vida
és intensa fins el darrer moment, també en l’àmbit més personal, ja que es casà
amb Camilha Vidal, també professora, qui patí una malaltia psicològica la qual
cosa afectà les seves vides. Tingueren sis fills. Bodon és un home d’acció i
participa en el maig del 68 a Clermont-Ferrand, i el seu
nom comença a ser popular i els seus poemes musicats.
L’any 1968
s’exilia a Algèria per treballar de professor de ciències agrícoles. Bodon
arriba a una Argèlia que havia guanyat la independència feia sis anys,
després de 132 de colonització francesa (1830-1962). Eren anys de canvis i de
replantejar l’agricultura, i Bodon ho feu des de la seva feina a l’Arbatache,
zona productora d'oli d'oliva. A Argèlia mai deixà d’escriure, com ho constaten
les novel·les La Quimèra (IEO, 1974) i Las Domaisèlas (IEO,
1976), aquesta darrera inacabada i publicada pòstumament. Morí a l’Arbatache el 1975,
dins del taxi que el portava a l’hospital. Només tenia 54 anys. L’època argelina
de Bodon (1968-1975) ha estat estudiada per Francis Pornon, autor del llibre Algérie
sur les pas de Jean Boudou (Vent Terral, 2011). Actualment les
restes de Joan Bodon reposen al cementiri de Crespinh.
Aquesta
poesia va ser escrita per Joan Bodon durant la seva deportació a Breslau, en un
centre de treball obligatori nazi. En mig de la tristesa i desesperació
motivada per la manca de llibertat, la guerra i l'ocupació nazi, Joan Bodon es
capaç de tenir un fil d'esperança. Les galeres són els treballs forçats a que
es veu sotmès. Encara avui en català "A galeres!" significa això: a treballar
forçat, castigat.
Illes
d'esperança dins del nis a la gola que suposa la deportació i el terror nazi.
Les sirenes aporten llum, però no se les veu enlloc, són un desig, un desig de
tendresa i llibertat entre la misèria. Joan Bodon sospira per resseguir el fil
de la llengua, de la llengua més íntima que és la llengua materna, per retornar
a la seva terra, per retornar a Occitània, per això recita aquest poema a una
senzilla embarcació, que ha de ser la que simbòlicament el tregui de Breslau
travessant el mar de dolor i treballs forçats en que es veu immers. Finalment,
Joan Bodon ho aconseguirà, però aquesta ja és una altra història.
Versió original en occità.
La mar de las galèras:
Aquelas
illas perdudas
sus la mar
de las galèras,
e las filhas
totas nudas
que sembla
que vos espèran...
Las serenas
endormidas
sus la mar
de las galèras,
tròp leu se
son demesidas
dins la sal
de las misèrias.
Tu, naviòl,
cal que me prengas
sus la mar
de las galèras...
Segrai lo
fial de la lenga
per tornar tocar
la tèrra.
Breslau,
1944
Joan Bodon,
Sus la mar de las galèras (1975).Poèmas, IEO
Edicions-Ostal Joan Bodon, 2010.
Traducció al català.
La mar de les galeres (*)
Aquelles
illes perdudes
a la mar de
les galeres,
i les filles
totes nues
que sembla
que us esperen...
Les sirenes adormides
a la mar de les galeres,
massa de pressa es perden
dins la sal de les misèries.
Tu, barqueta, cal que em prenguis
a la mar de les galeres...
Seguiré el fil de la llengua
per tornar a tocar la terra.
Breslau,
1944
(*) Els
italians diuen allò de "traduttore, traditore", i tenen raó. Per
copsar millor la traducció que he fet de l'occità, vull destacar aquestes
paraules:
Galères, el plural de
galèra, pot tenir diversos significats. Aquí fa referència a una situació
difícil, en aquest cas els treballs forçats que Joan Bodon va haver de
realitzar. Com hem vist l’escriu durant la seva deportació a Breslau. Ho he
traduït com a "galera", en referència a la pena que complia a Breslau
i sense distanciar-me del poema original, penso així es facilita la comprensió.
Da bambino pensavo che il mondo fosse più piccolo, e questo non era un ostacolo per sognare: era il tempo della TV in bianco e nero, per giocare con le figurine del Far West e per immaginare un futuro come pompiere o forse come astronauta. Non cosmonauta, astronauta: alla TV del "dopo dittatore" ancora si parlava più di Neil Amstrong che di Yuri Gagarin. In mancanza di un astronauta spagnolo di riferimento. Per fortuna sono cambiato, non mi vedo a lavorare come astronauta o in una riserva india all'interno dell'America facendo Daniel Boone o il Generale Custer.
Si mangia, si cresce e si vive, e l'adolescenza non perdona. Né l'adulto né il bambino. Adesso è possibile per me capire questa cosa del paradiso perduto, quest'idea di un mondo confortevole e in pace. Curiosa idea! Da bambini si preferiva l'azione, adesso non sempre perché la teoria vince. Penso che la curiosità infinita rimanga ancora oggi, come rimane la tenerezza. E con curiosità e tenerezza il futuro è aperto.
L'església de la Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
Remenar arxius a voltes et porta a destins inesperats. Per això dies
després de la troballa em calço les sabates de caminar i amb un cop de cotxe em
planto amb mons fills a un poble per a mi del tot desconegut; a uns tres quarts
d'hora de Tarragona.
Segle XVIII. La Maria Ventosa i Bella va néixer al mas d’en Guerra, al
terme de Vila-rodona. La Maria era de la nissaga dels Ventosa de la Joncosa de
Montmell. De fet la casa pairal d'aquesta família encara existeix i avui allotja
l'ajuntament. És Cal Ventosa, una de les primeres cases alçades en aquest petit
poble del Penedès, el lloc on vaig fer cap. Vaja, que la Maria deuria ser de
casa bona, un bon partit.
Ja a La Joncosa del Montmell pregunto a una senyora gran i m'il·lustra
sobre els últims Ventosa: van vendre la casa fa anys i van acabar marxant a
viure a Barcelona, qui sap on. Si m'interesso per tot això és perquè la Maria Ventosa
es va casar a Nulles amb el Josep Pallarès. I a Nulles van tenir la Rosa, una de
les meves vuit rebesàvies. Sí, tots en tenim vuit, de rebesàvies.
Deixem enrere Cal Ventosa –que estava tancat i barrat– i ens proposem
xafar una mica el poble i el terme. Noto que caminar pel territori d'on
procedeix aquesta branca perduda dels meus avantpassats em dóna força. Recorrem
el poble sense rumb i anem fins a l'església. És al defora, tocant la falda de la
serra del Montmell. Em criden l'atenció les arcades que encara s'hi alcen
davant; són les restes d'una església nova que mai es va acabar.
Poc més amunt s'acaba el carrer i comença un camí envoltat de vinyes.Trenquen a la dreta i ens endinsem per una
zona d’horta i regadiu, entre la font de la Volta i la bassa del Camí. Allí un
home gran que ja plegava veles de treballar a l'hort i portava una ferrada amb
hortalisses ens indica per on hem de seguir, ja que el camí es desdibuixa quan
l'horta dóna pas a noves vinyes.Anem a
petar a la carrerada de Torrossolla, la típica pista practicable en cotxe.
L'abandonem un parell de cops, per arribar-nos a dues barraques de pedra seca. En
la primera –envoltada de vinyes–, em fixo en una ampolla de cava que algú ha
encastat en unes pedres que amb el reflex del sol agafen tonalitats verdoses.
L'altra barraca és a mà esquerra, ja a més desnivell. Està més deixada i la sorpresa
és a l'interior, un sofà rònec i altres andròmines que no aporten gens de glamur.
Tornem al camí i seguim. En això que baixa un grup de tres o quatre persones. I
la meva sorpresa és que ma filla els saluda. Vaja! Al poble desconegut ma filla
ja hi coneixia algú!
La Joncosa del Montmell. Foto: Eduard Boada
A mesura que avancem, la vinya deixa pas al bosc i una mica més enllà
del camí que mena a Cal Bullanga una serp d'un verd llampant s'espavila a
amagar-se, ja deu conèixer prou com les gastem els humans. Trenquem a la dreta
per un camí dels que m'agraden –ombrívol i no apte per a cotxes–. Aquest camí
permet tornar al poble per una mena de ruta circular que et salva de tornar sobre
les teves passes. El nou camí fa cap a la partida del camp de la Creu, d'allí a
la carretera i entrem al poble per l'entrada on hi ha la piscina i els camps
d’esport. Queda poca llum solar i l'ambient és relaxat. Gent jugant amb la
pilota, d'altres fet-la petar... i jo passant via amb mons fills cap al cotxe.
Ara ja coneixem la Joncosa de Montmell, on hi hem anat tornant.
Passats uns dies caminava per Tarragona. Era un diumenge després de
dinar i massa gent pel carrer no hi havia; en això Tarragona té un punt rural.
Just davant d'on s'alçava la caserna de la Guàrdia Civil m'aturen un parell de
noies. Eren estrangeres. Em pregunten –en un castellà prou digne– pel convent
de clausura de Santa Clara, el darrer que queda a Tarragona. Elles hi havien
d'anar. Com que no s'aclarien massa, una treu el mòbil i clica Google Maps: la
pantalla assenyala La Joncosa de Montmell. Vaig flipar. Elles tampoc havien sentit
a parlar mai d'aquest poble i la Maria Ventosa no crec que hagués parlat mai
amb cap dona estrangera.
Nota: Pel que fa a Mont-roig almenys he pogut documentar un vincle amb la Joncosa del Montmell ja que l'any1706 Rafael de Torrell, cavaller donzell de Mont-roig, pagà un albarà al pagès Joan Vidal, de la Joncosa del Montmell, però potser aquesta sigui una altra història. O no.
