Jaume Aragonès i Guasch, el "Jaume Recader"

Jaume Aragonès Guasch (1900-1977)

Jaume Aragonès Guasch, conegut com a Jaume Recader i Jaume de la Malena, va néixer el 17 de desembre de 1900 a Mont-roig del Camp i fou un dels cinc fills del matrimoni format pels mont-rogencs Joan Aragonès Aragonès i Magdalena Guasch Borràs, de la Fonda Mont-rogenca, més coneguda com a Hostal de la Malena, que a l'època va tenir un paper rellevant al municipi dins del món del transport.

Arribat el moment de fer el servei militar, amb 20 anys, l'1 d'agost de 1921 s'incorpora a la Caixa de reclutes núm. 57 de Tarragona, fins que el 21 de novembre és destinat a files. Tres dies després, el 24 de novembre, s'incorpora al "Regimiento de Zapadores y Minadores" amb seu a la ciutat basca de Sant Sebastià i comandat per Eugenio de Eugenio Mínguez, qui acabava de tornar de Melilla per encapçalar aquest regiment especialitzat en enginyeria militar. El Jaume Aragonès hi jura bandera el dia 1 de gener de 1922. L'endemà va finalitzar el seu període d'instrucció i passa a la 2a companyia, 2n batalló del Primer Regiment de Sapadors Minadors. En el context de la Guerra del Rif va estar al nord d'Àfrica, destacat a Melilla, fent de conductor.

A Sant Sebastià el 1921

El dia 11 de desembre de 1924 passa a la segona situació de servei actiu, i l'1 de gener de 1925 es destinat a la 1a companyia C, del 1er batalló del Primer Regiment de Sapadors Minadors, a la guarnició de Sant Sebastià, però a la pràctica pot ja tornar a Mont-roig. Per tant, el desembre marxa de Melilla, via Màlaga fins a Tarragona, amb el caporal Felix Oliveras i d'allí a Reus amb el soldat Agustín Estairy, d'on va anar finalment a Mont-roig. Un cop a Mont-roig s'hagué de presentar un cop l'any a la caserna de la Guàrdia Civil, cosa que fa del 1925 al 1931, com havien de fer els militars en segona situació de servei actiu.

Com a transportista treballà en la línia Mont-roig-Reus, i com a xofer i "recader". Això el va portar a visitar l'Exposició universal de Barcelona el 1929-30, a transportar una banda de músics fins a la seva actuació a Banhèras de Luishon o fer de xofer de la família del pintor Joan Miró, que havia establert coneixença amb els seus pares ja que quan van venir a Mont-roig abans de comprar el Mas Miró, es van hostatjar a l'Hostal de la Malena.

En esclatar la Guerra Civil li volien incautar el seu camió però molt hàbilment havia tret una peça del motor i el camió no va arrencar.

Amb la Conxita Guinart el 1930

El Jaume Aragonès es va casar a Riudoms el 4 de desembre de 1930 amb Concepció Guinart Ferran (1907-1991), de ca la Capellana, a qui va conèixer fent de xofer de la línia Mont-roig-Reus. Per aquest ordre, van tenir tres fills: Jaume (Reus, 1931-1998), Maria (Montbrió, 1936-1939) i Conxita (Mont-roig, 1942-Tarragona, 2024).

Després de casat va viure a Montbrió i a Mont-roig, on va viure de lloguer fins que va construir un magatzem i casa al carrer Indústria de Mont-roig. 

Tot i estar registrada la defunció a Mont-roig, va morir a l'Hospital Joan XXIII de Tarragona el 23 de maig de 1977, i l'endemà va ser enterrat al cementiri de Mont-roig del Camp.

 Nota: Si teniu més informació sobre el Jaume Recader, contacteu amb mi per tal de poder ampliar aquesta nota.

Fotografies:  Pertanyents a l'Arxiu Boada-Aragonès.

Enllaços:

• "Jaume Aragonès Guasch" Viquipèdia, 16 d'octubre de 2026 
•  Boada Pascual, Eduard (2022). «Transistors i ràdios» . Diari de Tarragona, 29 d'agost de 2022. 
•  Boada Pascual, Eduard (2022). «Ca la Perla, l'Hostal de la Malena i altres fondes» . Diari de Tarragona, 13 de novembre de 2022. 
• Boada Pascual, Eduard (2023). «Quan hi havia pocs cotxes» . Diari de Tarragona, 15 d'octubre de 2023.
•  Boada Pascual, Eduard (2023). «Històries de Casa Boada: Ferrocarrils» . Diari de Tarragona, 22 d'octubre de 2023. 
•  Boada Pascual, Eduard (2023). «Ampolles en miniatura» . Diari de Tarragona, 11 de juny de 2023.
•  Boada Pascual, Eduard (2023). «Històries de Casa Boada: Cinemes de Mont-roig» . Diari de Tarragona, 17 de juliol de 2023.
•  Boada Pascual, Eduard (2023). «Històries de Casa Boada: Ferrocarrils» . Diari de Tarragona, 22 d'octubre de 2023. 
•  Boada Pascual, Eduard (2024). «Històries de Casa Boada: Parcel·les» . Diari de Tarragona, 29 d'abril de 2024. 
•  Boada Pascual, Eduard (2024). «Històries de Casa Boada: Artistes» . Diari de Tarragona, 16 de juny de 2024.

• Gallego Ramos, Eduardo. Historial compendiado del primer Regimiento de Zapadores Minadores : desde su origen, el 1803, hasta el 1927. Madrid: Inprenta de Juan Pueyo, 1927

Sant Cristòfol, a Selma

Per Sant Cristòfol suposo que a Selma devia ser festa major i, coincidint-hi, hi hem anat a peu des del Pla de Manlleu. Selma, actualment del tot abandonat, es resisteix a morir i està empeltat de vida pertot arreu. I, en el meu cas, de la vida que ens arriba per les arrels. Selma és també un dels pobles d’on procedeixen els meus ancestres. D’aquí procedeix una branca de la meva família que ja ningú no recordava i que he rescatat a partir de documentació d’arxiu.

Al terme de Selma hi van viure en Baltasar i la Margarida, nascuts a principis del segle XVII. En Baltasar hi va néixer i hi va morir, a la casa d’en Poch, de la quadra de Lloret. La seva filla, Paula Poch, va ser la darrera avantpassada directa que va néixer a Selma. En va marxar perquè el 30 de gener de 1656 es va casar amb l’Andreu Guivernau, a Marmellar. La seva filla, Caterina Guivernau Poch, es va casar amb en Pere Boada l’any 1678. Els Boada, en aquella època, encara no vivien a Nulles, sinó al Pedrós (actualment, Vilabella).

* Si teniu més informació sobre els Poch de Selma o els Guivernau de Marmellar, em podeu escriure. 

Text i fotografies: Eduard Boada, 10 de juliol de 2025

1984: El Carnestoltes III en primera persona *

* 1984: El Carnestoltes III en primera persona, escrit per Eduard Boada Pascual (1942-2024) i publicat originalment al TGN Blog, de l'Ajuntament de Tarragona, el 10 de febrer de 2015. Si el voleu compartir, millor a partir de l'enllaç original.

Històries del Carnaval: Eduard Boada Pascual

 1984: El Carnestoltes III en primera persona

Lectura del sermó, de Pajares (TGN Blog)

“En aquella època el Miquel Àngel Navarro, el Fausto Sánchez i el Pep Fèlix Ballesteros van proposar-me fer de Carnestoltes. Aquestes tres persones van ser l’ànima de la recuperació del Carnestoltes. El conseller, Ramon López Proubasta, ens va deixar el despatx. El Josep Maria Salvadó i Urpí em va donar consells, em deia que el Carnestoltes ha de ser satíric, arrogant, satànic… I és que m’acompanyà la gent de l’Escola Municipal d’Art Dramàtic, a més de la Banda Ciutat de Tarragona, que havien estat companys meus. Durant la mili vaig tocar el saxo.

Dos anys abans m’havien proposat fer de Carnestoltes I, però jo no havia vist mai com era aquesta festa. Era una mica tabú, es tocava la sàtira política i no ho vaig veure clar. Llavors vaig proposar el que fou el Carnestoltes I, Joan Vidal Rocafort, que va començar amb mal peu, ja que va relliscar del vaixell en baixar del port.

Com a Carnestoltes III, recordo trossets del discurs que vaig fer. Quan vaig arribar a l’Ajuntament hi havia tots els consellers i l’alcalde Recasens; tots reien, ja que al Carnestoltes no se’l pren ningú seriosament. Llavors jo els vaig dir en un to arrogant que ‘més valia ser rei un sol dia que estar manat tota la vida’, i van quedar una mica sorpresos. La part més impressionant va ser quan vaig sortir al balcó i des d’allí vaig veure tota la gent. Això imposava molt de respecte. El discurs que vaig fer va estar molt basat en l’aigua, perquè en aquella època l’aigua era salda. Vaig dir coses com ara que:

‘”El problema de l’aigua a Tarragona era un problema d’aigües majors i d’aigües menors. Les majors és que la gent s’orina pel carrer, ja que a Tarragona mai hi ha hagut vàters decents. En època antiga a Tarragona ja hi havia un problema; per això van fer el Pont del Diable i la mina de l’Arquebisbe. Eren dos maneres de portar l’aigua a Tarragona. I què va passar…? Que no va funcionar mai bé, ni ajuntant el cel amb l’infern. Què voleu, que el Recasens us ho arregli en quatre dies?’, vaig dir.

Després vaig anar citant una a una les empreses que havien anat plegant, que havien fet aigües, ja que en aquella època hi havia crisi. Això va fer bastanta gràcia perquè el tema de l’aigua era molt latent a Tarragona. Després el Recasens va arreglar el de l’aigua, però jo ja no era Carnestoltes. Hi havia una ironia que no ofenia ningú, i potser, si ara hagués de fer de Carnestoltes, seria magistral, ja que amb tota la corrupció que hi ha, ara seria l’hòstia.

1982. “Sagnia”

1984. Foto d’Àngel Catena

El còctel de Carnestoltes és una altra història. Jo ja feia d’ambaixador del Carnestoltes, que venia de les illes Columbretes. I el dia abans arribava l’ambaixador que els obsequiava amb una sangria, i es feia un discurs. La sangria es va fer de moltes maneres originals. El senyor Marsal, que era el cap de la Brigada, un any em va muntar una font a la plaça de l’Ajuntament que rajava sangria, es van fer còctels amb formigoneres, en una banyera, en una bota, i després, quan va ser alcalde el Nadal, ja no em van dir res més i la sagnia de Carnaval va desaparèixer. S’ha parlat moltes vegades de recuperar-la, però no hi ha hagut massa voluntat.”

Text: Eduard Boada Pascual
Imatges: Pajares i Àngel Catena
Imatge de la capçalera: Lectura del sermó, de Pajares

 10/02/2015  

 

Josep Aragonès i Guasch, mecànic

Josep de la Malena

Josep Aragonès i Guasch va ser un reconegut mecànic de Mont-roig, on va néixer l'11 d'agost de 1913. També anomenat Josep de la Malena, era fill de Magdalena Guasch Borràs i de Joan Aragonès Aragonès, de l’Hostal de la Malena, nom pel qual era més coneguda la Fonda la Mont-rogenca, que va ser un dels centres neuràlgics del poble. Nasqué al domicili familiar de l'Hostal de la Malena (actual av. de Reus, 14, on avui hi ha Correus). A excepció de la seva germana Maria, que va tenir una botiga de vetes i fils a Mont-roig i que marxà a viure a Barcelona, els seus germans Jaume, Joan i Anton es van dedicar al món del transport i els vehicles. De fet el seu pare Joan, també s’havia dedicat al transport, amb la línia de cotxes a cavall de Mont-roig a Reus.

 

Va pertànyer a la UGT amb el número de carnet 66 expedit el 9 d'abril de 1936.

Va ingressar a l'exèrcit republicà el 24 de juliol de 1936, amb 22 anys, servint al Parc Samà de Cambrils, on hi havia el Segon Regiment d'Infanteria de la 3a Divisió de l’Exèrcit Popular de Catalunya. El 22 de novembre de 1936 s'incorpora com a xòfer-mecànic al grup "Motors humans" del Parc mòbil D de la Columna Sud-Ebre (Columna Ortiz núm. 2-Jubert), que duia el nom d'Antoni Ortiz Ramírez (1907-1996) i de Lluís Jubert Salieti (1900-1936). Va ser una columna vinculada a la CNT-FAI en la qual hi van participar efectius de diversa procedència política. Segons fonts orals que no he pogut contrastar va ser xòfer d'un alt comandament republicà.

 

Acabada la guerra fou detingut i probablement fou empresonat a Lleida.

Durant la postguerra va ensenyar l’ofici de mecànic a diversos aprenents, com Josep M. Pellicer, Josep M. Duch i Josep M. Sabater, tots tres mecànics de Mont-roig. Va combinar la feina amb serveis de taxi i de transport. Va tenir taller al carrer Indústria 21 (cantonada amb l'antic carrer Colom). D’adult visqué a l'avinguda de Reus 5, on hi restà domiciliat fins al moment de la mort, tot i que a finals dels 60 també visqué a ca la Carmeta Granota, pensió del carrer d'Amunt.

No es va casar. Com a aficions, cal dir que va ser un apassionat de la lectura i del menjar, especialment del formatge. Era una persona afable i amb un important sentit de l'humor. Molts cops, mentre donava la mà als seus nebots, amb un dit els hi feia un moviment circular al palmell. A l'estiu, després de sopar, li agradava anar a prendre cafè i fer-la petar al camp de futbol, a tocar de l'avinguda de Reus. Els diumenges que anava amb la família a la partida de La Plana se'ls enduia amb el cotxe a Cambrils i feien un gelat al bar dels Gatell, que va precedir el conegut restaurant.

Va morir a Mont-roig el 16 de gener de 1969, a les 11 del matí, amb 55 anys i sense descendència directa degut a un edema agut de pulmó i insuficiència cardíaca. Està enterrat al nínxol 141-A del cementiri de Mont-roig.

Nota: Si teniu més informació sobre el Joan de la Malena, contacteu amb mi per tal de poder ampliar aquesta nota.

El Josep de la Malena, quan era petit

Tampó de cautxú en un Atles de 1939.

El Josep Aragonès Guasch quan era jove (dreta).

Fitxa de Josep Aragonès Guasch 

Nínxol al cementiri de Mont-roig, fotografiat el 2025

Crèdits de les fotografies: La foto principal és de l'arxiu d'Amparo González Aragonès, i les restants de l'arxiu d'Eduard Boada i Aragonès. La fitxa procedeix de PARES.

Enllaços: 

• "Josep Aragonès i Guasch," Viquipèdia, 17 de gener de 2026
• "Ficha de José Aragonés Guasch" PARES

Miquel Pascual Castellnou

Miquel Pascual Castellnou. Foto: Arxiu de Cal Salis

Miquel Pascual Castellnou fou un mont-rogenc que morí el 1938 a la Batalla de l'Ebre. Nasqué a Mont-roig del Camp ja encetat el segle XX, a Cal Pataquer, al carrer anomenat actualment Francesc Riba i Mestre. Fill de Josep Pascual Maseras (Mont-roig, 1873-1946) i de Virgínia Castellnou Ferrando (Mont-roig, 1878-1959), fou el petit de cinc germans: Josep (Pepito), Victòria, Teresa (Teresina) i Amada.

Miquel Pascual Castellnou fou cridat a files de ben jove i destinat a defensar les posicions republicanes a la Batalla de l'Ebre (1938), on va perdre la vida, sense que a dia d'avui se n'hagi pogut recuperar el cos. El 7 de febrer de 2022 va ser donat d'alta al Cens de persones desaparegudes durant la Guerra Civil de la Generalitat de Catalunya, amb el número d'expedient 6.267.

El 20 de novembre de 2022 el Govern de la Generalitat de Catalunya l'homenatjà, inscrivint el seu nom al Memorial de les Camposines, a la Fatarella.

Una mostra de l'ADN d'un nebot de Miquel Pascual Castellnou s'ha incorporat la Base de dades per a ordenar i classificar els perfils genètics dels familiars de desapareguts de la Guerra Civil i la dictadura franquista, del Programa d'identificació genètica del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

Qualsevol idea per donar a conèixer aquest cas de persona desapareguda a la Batalla de l’Ebre o informació per tal de completar el seu perfil biogràfic serà benvinguda.

Familiars de Miquel Pascual Castellnou desplaçats al Memorial de les Camposines el 2022. Foto: Arxiu Eduard Boada

Enllaços:

• "El Govern homenatja Miquel Pascual Castellnou, mont-rogenc desaparegut a la Batalla de l’Ebre." Diari de Tarragona, 21 de novembre 2022
• "El mont-rogenc Miquel Pascual Castellnou, mort a la Batalla de l’Ebre, homenatjat a la Fatarella." Ressò mont-rogenc, 23 de novembre 2022
• "Miquel Pascual i altres flaixos de la Guerra Civil." Diari de Tarragona, 27 de novembre 2022
• "Emotivo homenaje a los combatientes de la batalla del Ebro y a las Brigadas Internacionales." El Nacional, 20 de novembre 2022
• "Cuatro silencios de mi historia familiar." Capital Radio, Neuquén (Argentina), 25 de febrer de 2024
• "Miquel Pascual i Castellnou, un mont-rogenc caigut a la Batalla de l’Ebre el 1938." Ressò mont-rogenc, 15 de juliol de 2024
• "Miquel Pascual Castellnou." Viquipèdia, 13 de juliol de 2024
  
• "Fitxa de Miquel Pascual Castellnou." Cost Humà de la Guerra Civil. Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya

 

La Consellera Gemma Ubasart, en l'acte on es va inscriure 

Miquel Pascual Castellnou al Memorial de les Camposines, 

20 de novembre de 2022. Video: Eduard Boada

 

El Govern de la Generalitat inscriví el nom de Miquel Pascual Castellnou al Memorial de les Camposines, de la Fatarella, el 20 de novembre de 2022. Foto: Eduard Boada.

Moment de l'Acte de record als morts i desapareguts de la Batalla de l'Ebre, on s'homenatjà Miquel Pascual Castellnou, al Memorial de les Camposines de la Fatarella, el 20 de novembre de 2022. Foto: Eduard Boada

Nota: Si teniu més informació sobre el Miquel Pascual Castellnou, contacteu amb mi per tal de poder ampliar aquesta nota.

Multimillonario venido a menos

"Multimillonario venido a menos" és la secció que faig a l'emissora pública Capital 88.5, de la ciutat de Neuquén, a la Patagònia argentina i que posen en antena un seguit d'emissores argentines i uruguaianes:

1. FM Capital 88.5, Neuquén 
2. Radio Municipal de San Martín de los Andes, Neuquén 
3. Radio Ciudad, Cinco Saltos, Río Negro 
4. Radio Quimunche, Balsa Las Perlas, Río Negro
5. Radio Fogón, El Hoyo, Chubut 
6. Radio Sudaca de Trelew, Chubut 
6. Aire Libre, Rosario, Santa Fe 
7. Radio Paravachasca, Anisacate, Córdoba 
8. Radio Sur, Córdoba Capital
9. FM La Ranchada, Córdoba Capital
10. FM La Chicharra, Goya, Corrientes
11. Radio Sur, Ciudad Autónoma de Buenos Aires 
12. Radio Universidad Nacional de Quilmes, provincia de Buenos Aires 
13. En Tránsito, Castelar, provincia de Buenos Aires 
14 La Uni Radio, Malvinas Argentina, provincia de Buenos Aires
15. FM Wen, Quilmes, provincia de Buenos Aires
16. Radio Atómika, San Martín, provincia de Buenos Aires
17. FM de la Azotea, Mar del Plata, provincia de Buenos Aires
18. Radio La Zurda, Montevideo, Repúblia Oriental del Uruguay

Al programa El Periscopio Jorge Gorostiza capitaneja un grup de sequaços radials per oferir un popurri de veus, històries i cançons, Columnes, testimonis, economia, cinema, feminisme, cultura, geopolítica, música, ritmes llatinoamericans de la mà de León Octavio, poemes i literatura... compromís per la qualitat radial inclaudicable.

En aquest parell de plataformes de podcast hi penjo una tria d'alguna de les seccions que hi faig:

Canal d'Ivoox

Canal de Soundcloud

 

El tiet Evaristo

Diu que a l’hotel del tiet Evaristo -que ara és d’uns russos- hi han trobat una granja de Bitcoins i una mina de no se què. El tiet Evaristo Bargalló Guasch (1898-1975) era paleta i es va quedar cec. A partir d’aquí es va reinventar: va penjar la gaveta i va triomfar a la vida. Sense veure-hi, va dedicar-se a això de la promoció immobiliària. Constructor, vaja. La Dorada, on han trobat la granja de marres, la va fer construïr ell a la N240, ja en terme de Cambrils. El tiet Evaristo també va convertir el mític Hostal de la Malena en el lleig però aleshores modernet edifici de Correus de Mont-roig. Va ser des d’un balcó de l’Hostal de la Malena des d’on la tieta Amparo, de nena, va saludar puny alçat les tropes franquistes que acabaven d’entrar a Mont-roig guiades pel Sisquet, un pastor a qui de poc la guàrdia mora despulla per fotre-li la roba. 

El tiet Evaristo, quan va tocar pessetes, se la va fotre a construir i viure a Barcelona, però no va perdre mai el vincle amb Mont-roig i Cambrils. Per casa encara ronden unes olles que l’Evaristo va donar a la meva àvia. Eren del Franz Joham, el conegut presentador de TV, amic i veí del tiet Evaristo. Definitivament, aquest home va aconseguir superar dificultats i triomfar a la vida. Com el Miquel de Bellavista. Si us ve de gust, d’aquest ja us en parlaré un altre dia, o quan trobin bitcoins a Bellavista.

Josep Maria Gran i Cirera, un màrtir amb arrels riudomenques

Per aquí va una còpia de l'article "Josep Maria Gran i Cirera, un màrtir amb arrels riudomenques", publicat en el núm. d'octubre-desembre de 2018 de la revista del Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar.

  Josep Maria Gran i Cirera, un màrtir amb arrels riudomenques by Eduard Boada on Scribd

Joan Bodon, un escriptor occità d’acció

Joan Bodon. Imatge: Joan Bodon, lo coneissètz

Joan Bodon (1920-1975) es considera el més emblemàtic dels escriptors occitans contemporanis, a banda d’un del puntals que han situat la literatura occitana a la modernitat contemporània, accedint-hi sense renunciar a les arrels. Als quinze anys escriu el seu primer poema, de temàtica occitana. Entre contes, novel·les i poemes publica en vida vuit llibres, a part dels articles en mitjans com els diaris “Le progrès Saint-Affricain” (1972-1975) o el comunista “La voix du peuple” (1945-1958). En morir deixa força obra sense publicar, però pòstumament s’han editat vuit volums, entre els quals la seva poesia complerta. Encara té obra inèdita, el gruix el forma cinc obres que deixà inacabades. Per veure la seva bibliografia podeu clicar en aquest enllaç.

Joan Bodon neix a Crespinh, un poble a mig camí entre Albi i Rodès, on avui s'hi pot visitar la seva casa natal, l'Ostal Joan Bodon. El 1938 entra a l’Escola Normal de Rodès i el 1941 comença a treballar de professor a Castanet. 

Esclata la II Guerra Mundial i l’Alemanya nazi aconsegueix ocupar França, una part dependria directament dels nazis i en l’altra s’hi establirà el govern titella de Vichy (1940-1944). És aquí on li toca viure a Joan Bodon. Es veurà obligat a participar en el Chantiers de la Jeunesse Française, una mena d’alternativa al servei militar obligatori. En acabar torna a fer de professor al mateix districte de Rodès , aquest cop a Durenca. Per poc temps, ja que el 1943 és deportat a Breslau, l’actual Wrocław polonesa, on passa  poc més de dos anys realitzant treballs forçats mitjançant el Service du Travail Obligatoire (STO). Alemanya necessitava mà d’obra per engreixar la seva maquinària de guerra, ja que els joves alemanys eren en un exèrcit que havia de cobrir diversos fronts bèl·lics i d’ocupació. Per això a França el govern de Vichy va posar en marxa el STO, del que Joan Bodon és deslliurat el 1945 per l’Exèrcit Roig. Precisament serà a Breslau on escriurà el poema de que reproduïm i traduïm, "La mar de les galèras", escrit a Breslau el 1944 i publicat el 1975.

La seva vida és intensa fins el darrer moment, també en l’àmbit més personal, ja que es casà amb Camilha Vidal, també professora, qui patí una malaltia psicològica la qual cosa afectà les seves vides. Tingueren sis fills. Bodon és un home d’acció i participa en el maig del 68 a Clermont-Ferrand, i el seu nom comença a ser popular i els seus poemes musicats. 

L’any 1968 s’exilia a Algèria per treballar de professor de ciències agrícoles. Bodon arriba a una  Algèlia que havia guanyat la independència feia sis anys, després de 132 de colonització francesa (1830-1962). Eren anys de canvis i de replantejar l’agricultura, i Bodon ho feu des de la seva feina a l’Arbatache, zona productora d'oli d'oliva. A Argèlia mai deixà d’escriure, com ho constaten les novel·les  La Quimèra (IEO, 1974) i Las Domaisèlas (IEO, 1976), aquesta darrera inacabada i publicada pòstumament.  Morí a l’Arbatache el 1975, dins del taxi que el portava a l’hospital. Només tenia 54 anys. L’època argelina de Bodon (1968-1975) ha estat estudiada per Francis Pornon, autor del llibre Algérie sur les pas de Jean Boudou (Vent Terral, 2011). Actualment les restes de Joan Bodon reposen al cementiri de Crespinh.

La mar de las galèras:

Joan Bodon. Imatge: La Dépêche du Midi

Aquesta poesia va ser escrita per Joan Bodon durant la seva deportació a Breslau, en un centre de treball obligatori nazi. En mig de la tristesa i desesperació motivada per la manca de llibertat, la guerra i l'ocupació nazi, Joan Bodon es capaç de tenir un fil d'esperança. Les galeres són els treballs forçats a que es veu sotmès. Encara avui en català "A galeres!" significa això: a treballar forçat, castigat.

Illes d'esperança dins del nis a la gola que suposa la deportació i el terror nazi. Les sirenes aporten llum, però no se les veu enlloc, són un desig, un desig de tendresa i llibertat entre la misèria. Joan Bodon sospira per resseguir el fil de la llengua, de la llengua més íntima que és la llengua materna, per retornar a la seva terra, per retornar a Occitània, per això recita aquest poema a una senzilla embarcació, que ha de ser la que simbòlicament el tregui de Breslau travessant el mar de dolor i treballs forçats en que es veu immers. Finalment, Joan Bodon ho aconseguirà, però aquesta ja és una altra història.

         Versió original en occità. 


        La mar de las galèras:

Aquelas illas perdudas

sus la mar de las galèras,

e las filhas totas nudas

que sembla que vos espèran...

Las serenas endormidas

sus la mar de las galèras,

tròp leu se son demesidas

dins la sal de las misèrias.

Tu, naviòl, cal que me prengas

sus la mar de las galèras...

Segrai lo fial de la lenga

per tornar tocar la tèrra.


Breslau, 1944

Joan Bodon, Sus la mar de las galèras (1975). Poèmas, IEO Edicions-Ostal Joan Bodon, 2010.

         Traducció al català.

         La mar de les galeres (*)

Aquelles illes perdudes

a la mar de les galeres,

i les filles totes nues

que sembla que us esperen...

Les sirenes adormides

a la mar de les galeres,

massa de pressa es perden

dins la sal de les misèries.

Tu, barqueta, cal que em prenguis

a la mar de les galeres...

Seguiré el fil de la llengua

per tornar a tocar la terra.

Breslau, 1944

(*) Els italians diuen allò de "traduttore, traditore", i tenen raó. Per copsar millor la traducció que he fet de l'occità, vull destacar aquestes paraules:

Galères, el plural de galèra, pot tenir diversos significats. Aquí fa referència a una situació difícil, en aquest cas els treballs forçats que Joan Bodon va haver de realitzar. Com hem vist l’escriu durant la seva deportació a Breslau. Ho he traduït com a "galera", en referència a la pena que complia a Breslau i sense distanciar-me del poema original, penso així es facilita la comprensió.

Serena: sirena.

Naviòl: petita embarcació, nacelle en francès.

Demesir: disminuir, minvar.

Biografia

Obra

Poemes 

Ostal Joan Bodon

Ruta literària i culural 

Algérie sur les pas de Jean Boudou

L'Arbatache, Sénac et la poésie révolutionnaire (Article de Denise Brahimi).

Jean Boudou a Naucelle.com

Joan Bodon a Viquipèdia 

Boudou en cinq points

Video Ostal Joan Bodon 

Traductor automàtic d'occità

Diccionari Dicod'òc