Eduard Boada i Aragonès: Joan Bodon, un escriptor occità d’acció

Joan Bodon. Imatge: Joan Bodon, lo coneissètz

Joan Bodon (1920-1975) es considera el més emblemàtic dels escriptors occitans contemporanis, a banda d’un del puntals que han situat la literatura occitana a la modernitat contemporània, accedint-hi sense renunciar a les arrels. Als quinze anys escriu el seu primer poema, de temàtica occitana. Entre contes, novel·les i poemes publica en vida vuit llibres, a part dels articles en mitjans com els diaris “Le progrès Saint-Affricain” (1972-1975) o el comunista “La voix du peuple” (1945-1958). En morir deixa força obra sense publicar, però pòstumament s’han editat vuit volums, entre els quals la seva poesia complerta. Encara té obra inèdita, el gruix el forma cinc obres que deixà inacabades. Per veure la seva bibliografia podeu clicar en aquest enllaç.

Joan Bodon neix a Crespinh, un poble a mig camí entre Albi i Rodès, on avui s'hi pot visitar la seva casa natal, l'Ostal Joan Bodon. El 1938 entra a l’Escola Normal de Rodès i el 1941 comença a treballar de professor a Castanet.

Esclata la II Guerra Mundial i l’Alemanya nazi aconsegueix ocupar França, una part dependria directament dels nazis i en l’altra s’hi establirà el govern titella de Vichy (1940-1944). És aquí on li toca viure a Joan Bodon. Es veurà obligat a participar en el Chantiers de la Jeunesse Française, una mena d’alternativa al servei militar obligatori. En acabar torna a fer de professor al mateix districte de Rodès , aquest cop a Durenca. Per poc temps, ja que el 1943 és deportat a Breslau, l’actual Wrocław polonesa, on passa poc més de dos anys realitzant treballs forçats mitjançant el Service du Travail Obligatoire (STO). Alemanya necessitava mà d’obra per engreixar la seva maquinària de guerra, ja que els joves alemanys eren en un exèrcit que havia de cobrir diversos fronts bèl·lics i d’ocupació. Per això a França el govern de Vichy va posar en marxa el STO, del que Joan Bodon és deslliurat el 1945 per l’Exèrcit Roig. Precisament serà a Breslau on escriurà el poema de que reproduïm i traduïm, "La mar de les galèras", escrit a Breslau el 1944 i publicat el 1975.

La seva vida és intensa fins el darrer moment, també en l’àmbit més personal, ja que es casà amb Camilha Vidal, també professora, qui patí una malaltia psicològica la qual cosa afectà les seves vides. Tingueren sis fills. Bodon és un home d’acció i participa en el maig del 68 a Clermont-Ferrand, i el seu nom comença a ser popular i els seus poemes musicats.

L’any 1968 s’exilia a Algèria per treballar de professor de ciències agrícoles. Bodon arriba a una Argèlia que havia guanyat la independència feia sis anys, després de 132 de colonització francesa (1830-1962). Eren anys de canvis i de replantejar l’agricultura, i Bodon ho feu des de la seva feina a l’Arbatache, zona productora d'oli d'oliva. A Argèlia mai deixà d’escriure, com ho constaten les novel·les La Quimèra (IEO, 1974) i Las Domaisèlas (IEO, 1976), aquesta darrera inacabada i publicada pòstumament. Morí a l’Arbatache el 1975, dins del taxi que el portava a l’hospital. Només tenia 54 anys. L’època argelina de Bodon (1968-1975) ha estat estudiada per Francis Pornon, autor del llibre Algérie sur les pas de Jean Boudou (Vent Terral, 2011). Actualment les restes de Joan Bodon reposen al cementiri de Crespinh.

La mar de las galèras:

Joan Bodon. Imatge: La Dépêche du Midi

Aquesta poesia va ser escrita per Joan Bodon durant la seva deportació a Breslau, en un centre de treball obligatori nazi. En mig de la tristesa i desesperació motivada per la manca de llibertat, la guerra i l'ocupació nazi, Joan Bodon es capaç de tenir un fil d'esperança. Les galeres són els treballs forçats a que es veu sotmès. Encara avui en català "A galeres!" significa això: a treballar forçat, castigat.

Illes d'esperança dins del nis a la gola que suposa la deportació i el terror nazi. Les sirenes aporten llum, però no se les veu enlloc, són un desig, un desig de tendresa i llibertat entre la misèria. Joan Bodon sospira per resseguir el fil de la llengua, de la llengua més íntima que és la llengua materna, per retornar a la seva terra, per retornar a Occitània, per això recita aquest poema a una senzilla embarcació, que ha de ser la que simbòlicament el tregui de Breslau travessant el mar de dolor i treballs forçats en que es veu immers. Finalment, Joan Bodon ho aconseguirà, però aquesta ja és una altra història.

Versió original en occità.

  La mar de las galèras:

Aquelas illas perdudas

sus la mar de las galèras,

e las filhas totas nudas

que sembla que vos espèran...

Las serenas endormidas

sus la mar de las galèras,

tròp leu se son demesidas

dins la sal de las misèrias.

Tu, naviòl, cal que me prengas

sus la mar de las galèras...

Segrai lo fial de la lenga

per tornar tocar la tèrra.

 Breslau, 1944

Joan Bodon, Sus la mar de las galèras (1975). Poèmas, IEO Edicions-Ostal Joan Bodon, 2010.

Traducció al català.

La mar de les galeres (*)

Aquelles illes perdudes

a la mar de les galeres,

i les filles totes nues

que sembla que us esperen...

Les sirenes adormides

a la mar de les galeres,

massa de pressa es perden

dins la sal de les misèries.

Tu, barqueta, cal que em prenguis

a la mar de les galeres...

Seguiré el fil de la llengua

per tornar a tocar la terra.

Breslau, 1944

(*) Els italians diuen allò de "traduttore, traditore", i tenen raó. Per copsar millor la traducció que he fet de l'occità, vull destacar aquestes paraules:

Galères, el plural de galèra, pot tenir diversos significats. Aquí fa referència a una situació difícil, en aquest cas els treballs forçats que Joan Bodon va haver de realitzar. Com hem vist l’escriu durant la seva deportació a Breslau. Ho he traduït com a "galera", en referència a la pena que complia a Breslau i sense distanciar-me del poema original, penso així es facilita la comprensió.

Serena: sirena.

Naviòl: petita embarcació, nacelle en francès.

Demesir: disminuir, minvar.