Andrés Quiñones: Leño no van tenir temps de fer mals discos o de repetir-se

“He vist algun homenot fet i dret amb uns llagrimots com a punys, cantant a tot pulmó”

Andrés Quiñones

L’Andrés Quiñones té una mirada ferma, i si una banda sonora hagués d’acompanyar-lo aquesta seria dels Leño, segur. I quin tema? Qualsevol. L’Andrés Quiñones els interpreta tots. Tarragoní, deliniant i guitarra dels Maneras de Vivir,  porta una colla d’anys interpretant amb aquesta formació les cançons dels ja mítics Leño, on hi trobem dos tarragonins, Ramiro Penas i Toni Urbano.

Amb l’Andrés hem parlat d’ell mateix, dels Maneras de Vivir, que enguany compleixen deu anys, i com no podia ser d’una altra manera dels Leño, l’emblemàtica banda de rock urbà capitanejada per Rosendo.

Com vas començar amb els Maneras de Vivir?

Mitjançant el Francis, el cantant del grup. Necessitaven un guitarra per formar el grup i va pensar en mi. Em coneixia de projectes anteriors i va creure que la meva forma de tocar encaixava amb el perfil que ells buscaven.

Perquè Leño?

Gairebé tots els del grup estàvem treballant amb bandes que defensaven un disc en el mercat, amb el nivell de “compromís” que això comporta. Fer temes de Leño va ser la forma de tornar a la nostra infantesa musical, de ficar-nos en un local i passar-ho realment bé, sense cap tipus de pressió. A més, vam tenir la sort que la veu del Francis es mou en un registre molt similar a la de Rosendo, facilitant-nos molt la feina i aconseguint apropar-nos millor als temes de Leño.

Fins i tot s’ha donat el cas que veritables fans de Leño hagin confós una maqueta que vam gravar en directe el 2003, amb un disc pirata dels propis Leño, per la similitud de la veu de Francis amb la de Rosendo.

Andrés Quiñones. Foto: Lucía.

Ramiro  Penas i Toni Urbano, dos dels components de Leño, són de Tarragona. Els coneixes?

Diversos components de grup coneixien personalment al Toni, baixista de Leño, de l'escena musical de Tarragona, fins i tot molt abans de muntar Maneras de Vivir. A Rosendo l’hem anat coneixent després d'alguns concerts que va realitzar per aquí a prop.

Després del nostre pas per Madrid per a la gravació del disc "Bajo la corteza", la relació amb els tres membres de Leño –Rosendo, Toni i Ramiro– i el seu productor -Manolo Camacho- s'ha fet més estreta.

I que me’n dius de Rosendo?

Rosendo és un dels grans pares del rock espanyol i tot i amb això, segueix sent una persona molt accessible per a qualsevol que se li acosta i fins i tot, amb un punt de timidesa que sorprèn. És una grandíssima persona, un grandíssim músic i un increïble lletrista.

Leño va funcionar del 1978 al 1983, en aquest temps va gravar tres àlbums i un directe. No trobeu a faltar més material?

Crec que una de les claus que han fet que els Leño es convertissin en "grup de culte", va ser precisament que acabessin la seva carrera dalt de tot, sense avorrir i deixant a tots els seus fans amb ganes de més. No van tenir temps de fer mals discos o de repetir-se. Qualsevol dels seus discos és una obra mestra de principi a fi. Vist en la distància i encaixant-los en els anys que es van moure, van ser realment bons i tècnics, però sense caure en passatges incompressibles. A tot això cal sumar-li unes lletres intel·ligents, que reflectien perfectament l'ambient que es vivia a l'Espanya d'aquells anys i que curiosament, segueixen sent actuals en els temps que corren.

Leño es va dissoldre quan petava més fort, i tu erets un nen...

Quan Leño es va dissoldre el 1983 jo tenia 14 anys. Fins un parell d'anys després no em vaig interessar per la seva música. Reconec que els únics grups de rock espanyol que m'interessaven van ser Leño i Barón Rojo. Sempre em va interessar més l'escena internacional: AC/DC, Maiden, Judas... La resta de membres de Maneras de Vivir si que els seguien i fins i tot, van assistir a diversos concerts que es van celebrar per aquí a prop, inclòs el de " El rock de una noche de verano", al costat de Miguel Ríos i Luz Casal a la plaça de toros de Tarragona.

Aquest mateix 1983, amb la gira “El rock de una noche de verano” Leño va tocar a Tarragona, amb Miguel Ríos i Luz Casal. Un concert mític?

Fins aquella data, ningú havia realitzat una gira tan ambiciosa com la que va realitzar Miguel Ríos, pel que fa a la durada i els mitjans tècnics. El fet de participar-hi els va catapultar, els va fer donar-se a conèixer a nivell espanyol i consagrar-se com una de les grans bandes del moment. Tant per a ells com per al seu públic, va ser el moment àlgid de Leño.

Com ja has apuntat, amb Maneras de Vivir heu gravat l’àlbum “Bajo la corteza” al costat de gent com Miguel Ríos, Antonio Vega, Celtas Cortos o Extremoduro, per citar-ne alguns. Com va anar aquesta història?

Els membres de Leño, i en especial Rosendo i Toni, han mantingut sempre el contacte. En una d'aquestes trobades, van decidir retre un homenatge a totes les bandes, que en algun moment de les seves carreres havien tingut el detall de tocar algun tema de Leño. Van començar a estudiar noms d'artistes de renom i en una d'aquestes reunions se'ls va ocórrer incloure a bandes que haguessin dedicat tot el seu repertori a versionar temes de Leño, tot i no ser coneguts a nivell espanyol. Gràcies al nostre contacte amb Toni, que ens coneixia, es va decidir incloure'ns en el disc, per a la nostra sorpresa, clar. El tracte va ser que havíem de viatjar a Madrid i entrar a gravar als Estudios Manitú, sota la producció de Manolo Camacho i dels propis Leño, que van estar presents en la gravació.

Cal aclarir, que cada banda va disposar de les seves dates, i fins i tot alguns grups de renom, van utilitzar els seus propis estudis de gravació, deixant la barreja final i la producció en mans de Manolo Camacho. A la gravació cal sumar-hi tota una sessió fotogràfica, vídeo i un tracte exquisit, que ens va fer sentir realment "grans" per uns dies. Va ser una grandíssima experiència i els estarem sempre agraïts pel regal que ens van fer.

I compartir escenari amb els Leño...  un somni fet realitat, no?

Com ja passa en aquestes ocasions, tot ho vius amb una intensitat i passió tals, que passa tan de pressa que en el moment no ets conscient del que estàs fent. Passats uns dies i amb la calma, t’adones que has tocat al mateix escenari que Miguel Ríos o al costat de Leño, que feia gairebé 30 anys que no pujaven a un escenari junts i has estat un dels cinc-cents afortunats que ho van poder veure en viu i en directe. Realment és un d'aquells petits somnis que la vida et regala i el millor de tot, sense esperar-ho.

El vostre grup,  Maneras de Vivir, és una porta d’entrada a Leño per a la gent més jove?

Manereas de Vivir

La major part del públic que ens ve a veure, és gent que va viure aquella època en carn pròpia i que van ser fans de Leño. Tot i això, als nostres bolos també hi ve gent molt jove. Això demostra que Leño segueix tenint un so i un missatge totalment actuals i que segueix arribant a noves generacions. A això també hi ajuda el fet que Rosendo segueixi en actiu i molts dels seus nous fans vulguin investigar les seves arrels, topant amb la grata sorpresa de Leño.

També se'ns ha donat el cas d'algun xaval jovenet que et ve a felicitar pels teus "grans temes" i li has d’aclarir que no són nostres i que tot just acaba de descobrir el filó d'or del rock espanyol.

Així, venen molts nostàlgics als vostres concerts?

Si, de fet he vist algun homenot fet i dret amb uns llagrimots com a punys, cantant a tot pulmó i que quan acaba el concert, se t'abraça i et diu que li has tret trenta anys de sobre. Quan això passa, és molt emocionant i t'adones que estem fent una veritable obra social (riu). És broma (diu, mentre continua rient).

Enguany els Maneras de Vivir compliu deu anys, en prepareu alguna?

Si, el dissabte 2 de març, a la Sala Golfus del Port Esportiu de Tarragona, organitzem la festa del desè aniversari de Maneras de Vivir. Estarem tocant i convidarem a pujar a molts amics, que en algun moment de la banda han col·laborat amb nosaltres. Cal destacar s’hi passarà el Toni, el baixista de Leño, a donar uns "tocs". Segur que serà una gran nit i ho passarem d'allò més bé.

Més enllà de les cançons de Leño, estàs investigant un nou projecte més personal. Ens pots avançar alguna cosa?

Si, actualment estic embrancat en un projecte amb el meu germà Jose Manuel (bateria de Cuatro Perras), Pitu (veu i guitarra de MAPA) i Antón (baixista de MAPA i U-Rock). Es tracta d'un grup de temes propis, amb un estil proper al rock espanyol, amb pinzellades d'alguna cosa més dureta. Eventualment ens diem Títeres i suposo que no trigarem a sortir del local, ja que tenim al voltant de divuit temes, el que ens permetria poder sortir a tocar tranquil·lament.

Publicat a El Jornal el 13 de febrer de 2013