“S’hauria de construir un Mini Catalonia a Nova
York”
Adina Rose Levin escriu per a la principal agència de publicitat
d’entreteniments teatrals nord-americana, Serino/Coyne. Afirma amb convenciment
que la feina la diverteix i que continua llevant-se amb moltes ganes d’anar a
treballar. Dels cinc als disset anys va estudiar dansa a la ciutat de Chicago,
on va néixer. Es va formar a la Universitat de Columbia i no pot amagar una de
les seves passions més enllà de la dansa: tot allò que sigui català. També ha
protagonitzat “Two Americans”, el tercer vídeo de
Sharif. No en va, Adina Rose Levin, és una catalanòfila en estat pur.
Quan pot, l’Adina
agafa l’avió i canvia Broadway pel barri Gòtic barceloní, deixa enrere el riu
Hudson per caminar sobre l’Onyar –això si!– utilitzant qualsevol dels seus
ponts. La Serra de Tramuntana i l’espectacular Torrent de Pareis, a Mallorca,
són d’altres indrets que no pot deixar de mencionar quan pensa en el nostre
país.
Adina Rose Levin. Foto: Jared Narber |
Depèn del dia,
és clar, però de moment creo idees i escric anuncis pel Fantasma de l’òpera,
Wicked, Jersey Boys, unes quantes obres noves i de tant en tant ajudo el
Metropolitan Opera.
-És vendible, a nivell mediàtic internacional, la
qüestió catalana?
Estic ben
segura que sí. Quan consideres tot que Catalunya ha contribuït a la societat
internacional, bastant independentment d’Espanya, és innegable que la qüestió
catalana pot tenir una certa ressonància amb gent de tot arreu. Tant de bo tot
el món pogués entendre aquell vídeo d’Estrella Damm i el Barça, on surten Els
Amics de Les Arts: “Coses nostres, coses bones que tenim.”
-És difícil generalitzar, però com ens veus als
catalans a nivell d’autoestima...
No ho veig
gaire clar perquè he conegut catalans a diferents punts de l’espectre. Alguna
gent té molta confiança i altres no en tenen gaire. Em sembla que la majoria
s’estima molt a Catalunya, però la situació no li agrada... i no hi ha una
manera clara de solucionar-ho, o almenys una manera amb la qual tothom es posi d’acord.
Però com que el català i els seus costums encara estan minoritzat fins a un
cert punt, no em sorprèn aquesta actitud frustrada.
-La dita popular diu “Qui no s’arrisca no en
pisca”. Ens arrisquem prou els catalans?
Quan contemples
com les cultures catalanes han sobreviscut tants segles, i a més sota tiranies
i dictadures molt fortes, és clar que crec que us heu arriscat prou. Però una
cosa és sobreviure i l’altre és unir-se a tirar endavant per l’objectiu de fer
canvis. Com que ara teniu més llibertat que mai, penso que ja és hora per
plantejar què voleu fer exactament i com ho podeu aconseguir. Això segur, tan
com el sobreviure, requereix sacrificis, com a deixar per ara els desacords
entre els partits particulars perquè el Parlament almenys pugui exercir canvis
contra els poders centrals que us estan perjudicant.
-Protagonitzes “Two Americans” el tercer lliurament
dels vídeos de Sharif…
Quan vaig veure
el primer vídeo d’en Sharif, em va sorprendre veure un americà tan interessant
com jo en la qüestió catalana i quan va sortir el segon vídeo, em va sorprendre
més que realment tingués la intenció de continuar amb la sèrie de vídeos. Doncs,
tothom sap que sóc una friqui per qualsevol cosa catalana i li vaig escriure un
tuit per ajudar-lo a “fer soroll” per aquesta causa.
Vam quedar per
xerrar sobre el català durant una estoneta i va ser genial! Ja havia tingut
aquella mena de conversa amb molta gent –amics i família que volen saber per què
vaig voler estudiar el català– però mai davant d’un càmera. A més, no havia
pensat en la seva comparació dels catalans amb els afro-americans i em va
semblar bastant interessant. Així que m’agrada molt que ara molta més gent
pugui sentir el que pensem cadascú i poder compartir el vídeo amb les meves
comunitats angloparlants per educar-les sobre la vostra llengua i situació.
-Tu el coneixes. Qui és Sharif?
El conec molt
poc perquè no vaig quedar-me gaire estona aquell dia fred quan es va gravar el
vídeo. Com us va prometre, volia penjar el vídeo el dimarts i només vaig poder
quedar el diumenge al migdia. Em sembla que és un americà molt amable,
intel·ligent i apassionat pels drets humans de molts grups de gent, inclòs el
cas de Catalunya, cosa que compartim i ens va fer conèixer.
-L’Andreu Barnils diu que desprens molta energia, continuaràs
vehiculant-ne una mica cap a terres catalanes?
Espero que sí!
La feina només em dona deu dies de vacances cada any i m’agradaria passar-ne
alguns a les terres catalanes cada any. Mentrestant segueixo les notícies,
segueixo La Riera religiosament, i també hi ha molts catalans i esdeveniments
catalans per aquí a Nova York. Ja tenim els barris de Chinatown, Little Italy,
Spanish Harlem. S’hauria de construir un Mini Catalonia!
Publicat a El Jornal el 4 de desembre de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada