La pista del Mas Miró

A voltes els llibres arriben per a rescatar la memòria d'un lloc que ja no existeix com a tal. En el cas del llibre d'Elena Juncosa Vecchierini Mas Miró, un oratori per a les Pobles, penso que a més és un llibre que s'edita en el moment just, el del centenari de la benedicció d'aquesta capella. A més el llibre apareix quan el Mas Miró –que n'ha vist de tots colors– ja no pot fer marxa enrere. El llibre de l'Elena Juncosa arriba en un moment de florida dels llibres d'història local de Mont-roig del Camp, sobretot si ho comparem amb el panorama que hi havia no fa gaires anys, en l'època en que el recordat Joan Ivern i Figuerola publicava la primera edició del llibre Notes històriques de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca (1987). Sort en teníem aleshores de la feina al voltant de la revista Ressò Mont-rogenc, fundada el 1978.

Sense ànim de fer cap spoiler dir-vos que el llibre d'Elena Juncosa reprodueix l'expedient de benedicció de la capella del Mas Miró, custodiat a l'Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, però no es limita a això. Ella mateixa diu que l'objectiu també és "fer una aproximació que permeti la reconstrucció històrica de la breu història d'aquest petit edifici annex a la famosa Masia de Joan Miró, amb la informació recopilada fins avui". El llibre –publicat per Ganzell dins de la col·lecció de temàtica local Quaderns de la Pixerota– està prologat per Manuel Maria Fuentes i Gasó, qui amb la seva prosa ens demostra com la història pot maridar perfectament amb la poesia. Ell mateix em comentava no fa pas massa que "de fet els historiadors som poetes de la crua realitat de la vida quotidiana".

Malgrat tenir-lo a tocar, per a mi el Mas Miró sempre ha estat un perfecte desconegut. Potser sigui per una qüestió generacional, ja que no va ser així ni pels meus avis ni pels meus pares. Sigui com sigui, m'ha tocat viure en una època en que el mas més conegut de Mont-roig ha estat en bona part tancat. Tot i amb això en alguns moments ha aconseguit congregar al seu voltant energies i passions –a voltes contraposades–. Ara el Mas Miró cada cop anirà tornant amb més força, per tal d'ocupar el lloc que penso li pertoca. I això és bo. Ara quedaria bé parlar de la suma de sinergies, esforços i voluntats... però seria farragós. L'important és que facin camí, i l'estan fent, i l'important és que el facin respectant al màxim tots els elements d'aquesta particular joia de la corona mont-rogenca.

Reculant uns anys, em pregunto en com es deuria dibuixar aquest mas en la retina dels pares de Joan Miró el primer cop que hi van fer cap. També m'interrogo sobre quin ambient deurien trobar a l'Hostal de la Malena. Aquest punt neuràlgic de Mont-roig avui desaparegut fou on s'hostatjaren abans de la compra del mas. Avui l'espai l'ocupa l'edifici de nova planta on hi ha l'oficina de Correus. També em balla pel cap imaginar com deuria reflectir la ràbia en els ulls de Joan Miro en el moment en que es declarà la Guerra Civil. I m'ajuda a copsar-ho l'obra sobre masonita que Miró va pintar aquell estiu –al mas–, ja que traspua aquesta ràbia que sorgeix des de la tendresa més humana de les seves entranyes.

En tot cas, la pista del Mas Miró continua oberta, i aquest llibre no fa sinó constatar allò que deia Joan Miró, que "ens hem d'enganxar a la terra, s'ha d'escoltar el crit de la terra". Fem-ho. Enganxem-nos a la terra, escoltem-la i a les mans duguem-hi llibres d'història local com aquest de l'Elena Juncosa. Seran un bon quadern de bitàcola per anar avançant.

Publicat a Del Camp el 27 de gener de 2016