20 de març de 2017

Josep Santesmases: Veure el món des de l’agut

Josep Santesmases fotografiat a Vila-rodona.                           Foto: E. Boada
“Les arrels sempre les mirem des del present”

A “El móndes de l’agut” (Arola Editors) Josep Santesmases i Ollé ens convida a descobrir el puig més emblemàtic de Querol, el de Montagut, i a acompanyar des d’allí la seva mirada sobre el Camp de Tarragona. Una mirada que es dirigeix des del seu paisatge més íntim a tota aquesta terra que, en paraules del poeta de Vila-rodona, “és d’una sola llengua criada entre valls i muntanyes”, ja que si no fos així seriem “cecs entre terres germanes”. No en va, des del seu món agut Josep Santesmases ha esguardat amb diverses mirades la cruïlla que assenyala el Mon Caro, la mallorquina Serra de Tramuntana o els Pirineus.

A “El món des de l’agut” llegim un polifacètic Santesmases que no es conforma només a guaitar, va més enllà i escolta la terra, i amb ella la gent. I ho fa amb una mirada amarada de sinceritat amb ell mateix i amb el país. Santesmases, en aquest primer llibre de poesia ens recorda que la  memòria a voltes esdevé tristesa llunyana, però que el sol es continua encenent i –malgrat tot– les cuques de llum ens continuen il·luminant el present.

Si miréssim el món amb ulls d’excursionista seriem una  mica més feliços?

Jo crec que el món s’ha de mirar des de moltes perspectives. El que si que crec que és important és saber mirar el món amb ganes de que no ens el deixem perdre. A vegades ens han venut el futur i el present com la destrucció. Ho hem vist amb aquest creixement que hi ha hagut. Aquí al Camp de Tarragona, per aquí a la vora, ja havia sortit a la premsa que s’hi volia fer un camp d’aviació per a mercaderies.  Clar, arriba un punt que dius... bé, potser que tinguem uns altres ulls. Jo crec que no cal tant, no cal tot això. Siguem una mica més raonats i amb una mica més de sentit comú. Home, també tothom vol tenir la casa neta, endreçada, amb uns mobles ben bonics i amb uns quadres ben macos. Doncs amb l’entorn és el mateix.

I aquest entorn aquest territori, cada cop és menys nostre?

Avui conviuen moltes coses. Hi ha gent que té una cultura que en podríem dir universal. És a dir, li agrada la mateixa música a un xaval d’aquí que a un d’Estats Units. Si només ens quedem amb això llavors ja no ens importarà tot el que tenim al costat. Que jo no dic que no pugui ser, però si no tenim la visió envers el món aquest que trepitgem, allà on n’hauríem de treure els productes agraris, allà on vivim, allà on tenim la família, allà on tenim els amics, allavorens tot el que ens van bombardejant i que ens van abocant al damunt és aquesta globalització; a vegades molt banal, de productes de baixa qualitat. Jo sempre penso que la cultura és inversió i és rendibilitat. Perquè a una persona culta no se li acudirà sortir aquí al carrer i destrossar no-sé-què, i generarà uns recursos econòmics molt més rendibles i molt més assenyats.

A El món des de l’agut també parles de la llengua i dels topònims. Explica’ns això de que de topònim només n’hi ha un.

Això és una cosa que he anat rumiant, sobretot quan diuen. És que aquí hi ha dues llengües.  Bé això de dues llengües ja queda molt curt, almenys aquí als pobles ja n’hi ha tres com a mínim. Clar, quina és la llengua... la llengua pròpia...  És que és claríssim! Quins noms tenen les muntanyes? Quins noms tenen els camins? Quins noms tenen els pobles? En quina llengua estan? Clar, això és claríssim. Com és claríssim que durant segles s’han destinat molts diners, moltes persones i moltes ganes a que això no fos així i que la llengua anés reculant i anés tenint aquesta consideració de segona. I això se’m va acudir allí dalt, pensant.  Sobretot quan mires el paisatge. Si et mires tu i vas dient, com es diu aquella muntanya? Montseny, Montserrat, Montmell, Els Ports. Els topònims només parlen amb una llengua.

Els topònims romanen, la gent no sempre...

En aquest sentit m’he referit més a un món que s’ha despoblat. Hi havia moltes masies, hi havia l’església parroquial que denota que era una església amb uns certs recursos perquè a dins realment és maca, com a estructura. Comença amb una porta romànica, hi ha tota una estructura gòtica. Evidentment aquell món ja no tornarà. És com aquell poema en que parlo de la restauració de l’església. Fins-i-tot i ha uns fons per poder-la acabar de restaurar, però mai es tornarà a restaurar la vida que hi havia allà en aquells murs, i evidentment la parla d’aquella gent ja no la tornarem a trobar, perquè segur que parlaven amb aquelles petites distincions perquè aquella zona és un món de transició des del Camp de Tarragona, des d’aquesta part del Gaià i que ens porta cap a l’Anoia si vas tirant amunt. Fins i tot hi ha llogarrets com el d’Esblada, que és del terme de Querol, on ja parlen amb un accent com el de l’Anoia. De vegades ens fem una idea de voler recuperar-ho tot i hi ha coses que ja no les recuperarem mai més. Com els dialectes tant personals, o la vida que hi deuria haver en aquell món.

Sovint idealitzem les arrels fent-les imaginàries o les oblidem i en prescindim...

Potser cal trobar un terme mig i no deixar res de banda. Les arrels sempre les mirem des del present. Perquè tu estàs interpretant l’abans des del present, des de la teva circumstància que t’envolta, perquè si ara visquéssim el juliol del 36 les coses segurament tu i jo es veuríem diferents. Però és clar, ara ho veiem des d’una altra època. Abans la gent era com era, però estava en una altra circumstància. Això no vol dir que tu no ho analitzis i ho interpretis, però al capdavall sempre estàs fent història del present, perquè sempre parteixes de tu. Has d’intentar ser el màxim honrat possible, el màxim coherent, no amagar coses. I amb això de les tradicions i aquestes coses a vegades hi ha tradicions de fa quatre dies, i a la gent li sembla que són de tota la vida.

T’ho diré: Els grups de diables, que ara n’hi han a centenars a Catalunya. Aquí hi va haver una època que vam fer coses festives, per la fira. I un any vam anar a la festa major de Vilafranca. Vam veure els diables i vam dir... això ho hem de fer! I hi havia quatre sacs i vam fer sortir un grup de jovent per la fira, i vam fer els diables. Llavors vam anar un dia a Valls i ens van veure uns de l’Arboç i ens van convidar a la primera trobada. A la primera trobada no se si hi havien deu o dotze grups, eren els que hi havien al Camp de Tarragona, al Penedès i para de contar, quatre històrics que no ho havien deixat perdre.

O com els grallers, jo me’n recordo els grallers, els castellers de Valls, els Xiquets de Valls havien d’anar a buscar dos o tres homes vells que sabien tocar la gralla, i no hi havia ningú més. Encabat de quatre o cinc anys ja va començar aquell esclat de grallers, que em sembla positiu. Però no ens pensem que tota la vida ha estat igual. Les coses sempre estan canviant, sempre estan en procés dinàmic de creació.

Des de Montagut ho veus tot i al mateix temps és un lloc molt íntim.

El món des de l’agut m’ha permès això, aquesta intimitat del territori, aquest món que ha desaparegut, de despoblament. També fer la comparació amb la gent que hi va ara a passar el dia. Els diumenges sempre hi trobes gent, excursionistes, boletaires, el que vulguis.

Motos...

(Riu) És que anaves allí dalt i baixaves amb un poema  per un senderó on hi havia passat una moto i em vaig empipar molt. D’aquí a dos dies estarà tot trinxat i en contes d’un camí hi haurà aquí una rasa. Penses... no teniu prou llocs que heu de pujar aquí dalt en moto. I una mica és això, quan veus tot el Camp de Tarragona. Hi ha dies en que si la mar és clara veus com una ratlla al fons i és el Delta de l’Ebre. Fins-i-tot hi ha dies que darrere les muntanyes de Prades veus el Mont Caro. I el Montsià, com et tanca l’horitzó...

I del teu món agut, que en destacaries?

Hi ha dues obsessions, una és veure Mallorca, això ho has de fer en temps més aviat d’hivern a primera hora i veus allí Mallorca i és fantàstic. I l’altra és veure-ho de nit, com es va apagant el sol i com es van encenent les llums de tot el Camp de Tarragona, i després allí sota veus Santes Creus, que gairebé en ple dia no ho veus, però com que està il·luminat... tota la nau industrial, tot el focarral de la química i tota la costa que et queda molt ben dibuixada. Això és una visió molt bonica que em va permetre també interrogar-me sobre tot el munt de vides que representen aquelles llums.  

Publicat a El Jornal, 26/07/2012