28 de febrer de 2017

Michael Phoenix, l’ànima del lutier


Michael Phoenix. Foto: Eduard Boada
Quan començo a fer un violí sempre dic un poema curt que és la meva promesa a la fusta

Michael Phoenix és un prestigiós luthier de Liverpool, recentment ha visitat Tarragona per tal de mostrar el seu ofici als estudiants de fusteria de l’Institut Pere Martell, i ensenyar-los com es construeix un violí a partir del model Messiah d’Antonio Stradivari, datat el 1716. Phoenix va presentar-s’hi i acompanyat de fustes, eines, coles i vernissos de tot tipus, a més d’un bon plec de fulls que contenen els seus cinquanta-dos passos per fer un violí, ell defineix aquests fulls –que guarda en una gastada llibreta d’anelles– com a llibre sagrat. I no s’hi va presentar sol, ho va fer acompanyat d’un quartet de corda, el Liverpool String Quartet, que va protagonitzar una audició als tallers d’aquest centre de formació professional.

Cal imaginar-se Michael Phoenix armat amb mall i destral en un bosc amagat del Tirol o de Bòsnia, seleccionant l’arbre adient d’on sortirà part del seu proper volí, viola o violoncel. La seva feina ni comença ni acaba al taller de Liverpool. L’hem volgut anar a trobar per parlar-ne.

On acaba l’ofici i on comença la teva vida més personal?

No hi ha línia ... per a mi la meva feina és la meva vida. El que faig no ho sento com a "feina", així que faig aquestes coses set dies a la setmana, alguns dies des de l'alba fins al capvespre. Penso que aquest és un dels secrets per a una vida feliç... fer de les coses que estimes la teva feina i no esperar a topar-te amb la feina que estimes. Normalment som bons en les coses que realment ens agraden fer, així que és probable que tinguis èxit si la teva filosofia és l'amor i no només els diners. I és clar  que necessitem diners per menjar i viure, però és necessari trobar un equilibri entre el desig de realització personal i el guany pecuniari.

Es pot ser un bon lutier sense estimar els materials amb que es treballa?

Quan començo a fer un violí sempre dic un poema curt que és la meva promesa a la fusta.

"Tu vas  viure molt de temps al bosc.
Tu vas ser tallada per la cruel destral.
En la teva primera vida tu vas romandre en silenci,
però en la següent, t'ho prometo, tu cantaràs amb dolçor "

Crec que el lutier té una responsabilitat amb l'arbre, que tota la seva vida ha oxigenat –durant centenars d’anys– l’aire emportant-se el diòxid de carboni,  ha estat sempre bonic de veure, ha estat on els nens hi han jugat i s’hi han gronxat, ha estat on els enamorats hi han tallat les seves inicials, ha estat on ens hem protegit del sol i de la pluja, ha estat on hi han viscut els insectes, ha estat on hi han descansat i niat ocells,  les seves llavors han ajudat a alimentar els nostres petits mamífers, les seves fulles caigudes han enriquit el sòl i han donat als cucs feina a fer.

El respecte i l'amor als arbres és una cosa que crec que està molt arrelada en tots nosaltres. Així que al meu entendre un violí que es fa sense amor dels materials és com Déu fent l'home sense ànima.
Materials de Michael Phoenix. Foto: E. Boada

Per a la construcció d’un violí, quantes fustes diferents necessita? On les vas a buscar?

Només tres o quatre tipus en un instrument. Actualment estic fent servir avet de la regió austríaca del Tirol per al ventre, auró de Bòsnia per a l'esquena, el coll i les costelles o costats i banús de l’Índia per al batedor. També banús o boix anglès, o palissandre de l'Índia, per a les clavilles i el cordal. El batedor, les clavilles i el cordal es substitueixen periòdicament al llarg de la vida dels violins, però el ventre d'avet i l’auró de l’esquena, el coll i les costelles es mantenen constants.

L’ànima del violí és humana? On la podem trobar?

Cada violí té el seu propi caràcter i és l'habilitat del músic per expressar la música emprant les característiques de cada violí particular. Com els humans, alguns violins són tranquils i dolços i s'adapten millor a la música en petits espais íntims i d’altres són sorollosos i estridents i poden omplir una sala de concerts gran. A més, com els humans, lamentablement alguns violins són incapaços d'expressar-se i tenir un petit "vocabulari"... Jo tracto de fer els meus violins perquè siguin com un gran poeta que a les mans d'un músic amb talent puguin oferir magnífiques frases dites de moltes maneres diferents. Crec que l'objectiu en la fabricació d'un violí és donar al músic un vocabulari musical sense fi amb el qual pugui expressar els compositors musicals, pensaments i idees. La meva amistat amb els virtuosos del Liverpool String Quartet, que han estat de gira per la vostra terra, crec que m'ajuda a entendre encara més el meu propòsit.

Quan un dels seus instruments torna a les teves mans per ser reparat que sent?

La primera sensació és com la d’un pare quan el seu fill o filla retornen a ell havent estat ferits... Jo els dic "Està bé, el teu pare és aquí, ara tot anirà millor." De vegades és com un vell amic a qui no has vist en molt de temps... no hi ha cap dificultat quan t’hi retrobes... fins i tot després de molt temps separats continuem sent els millors amics. Després, quan els he reparat els lliuro al seu propietari  i dic: "Potser ens veiem aviat, tingues una bona vida"... Mai em sento com si m’haguessin abandonat completament.

Materials de Michael Phoenix. Foto: E. Boada
I quan ha tingut a les mans un Stradivarius, ha tocat el cel?

Tenir el teu primer Stradivarius és com el que esperaries del teu primer petó perfecte, és una cosa que sempre recordaré. L'artesania és magnífica, immillorable. Però és més que això... per adonar-se’n del que el mestre ha creat amb les seves mans, la mateixa cosa que tu tens a les teves mans, és gairebé com una encaixada de mans entre nosaltres, un vincle.

Llavors, com si fos una dona bella que desitges posseir per no abandonar mai, observes la seva bellesa i esperes que d’alguna manera el seu geni impregni  les teves mans i influeixi en les teves creacions.

Com envelleix la fusta d’un instrument antic?

Cada peça de fusta és individual i pel això envelleix de forma diferent i amb diferent intensitat. Igual que en els humans, els científics encara no entenen completament el procés d'envelliment, però en general sembla que el procés d'oxidació canvia l'estructura de la fusta fent de la fusta vella quelcom molt diferent a la fusta nova.

Si hi ha una diferència en el so entre els molt vells i els instruments molt nous, que encara està oberta a algun debat, és probable que les diferències moleculars en la fusta a causa de l'oxidació.

Michael, en portes una de grossa entre mans, no? Vols que tots els habitants de Liverpool que ho desitgin es converteixin el lutiers...

(Riu) Aquesta si que és una tasca impossible! El projecte que he tirat endavant a la meva ciutat natal de Liverpool és el de proposar als seus habitants que construeixin un quartet de corda (dos violins, viola i violoncel). Cada persona realitzarà una petita tasca, i quan s’acumulin tots aquests treballs farem un meravellós quartet del poble, fet per la comunitat per a la comunitat.

El projecte “Scouservarius Legacy Project” (els habitants de Liverpool s’anomenen “Scousers”) pretén donar l'oportunitat als Scousers d'avui per a llegar una herència als Scousers del demà. Els instruments serviran per a tocar durant quatre-cents anys més i seran llogats per a la interpretació, l'enregistrament i la seva exposició arreu del món. I els diners generats s'utilitzaran per a l'educació musical dels nens a la regió de Liverpool.
Liverpool String Quartet. Foto: Eduard Boada

I tornant a Tarragona, que te n’has endut d’aquesta ciutat?

La gent de Tarragona em va recordar molt a la gent de la meva ciutat de Liverpool, molt amable, amb un bon sentit de l'humor i diversió, intel·ligent, relaxada, confiada i orgullosa del seu territori. La gent de Tarragona em va fer sentir molt relaxat i com a casa. Dit això, la geografia i el clima són molt diferents... vosaltres teniu un preciosa tardor assolellada... esteu de sort! També he visitat Castellvell del Camp per poder copsar l’alè espectacular i gaudir de les vistes del Camp de Tarragona... meravellós!

Vaig gaudir de la diferència en les nostres cultures i realment espero que Tarragona mantingui la seva pròpia identitat i no es deixi influir gaire en el futur per les grans corporacions nord-americanes, que tendeixen a fer que tots els indrets mirin i sentin el mateix. Vosaltres aquí viviu molt més a prop de la natura, al costat de les oliveres i avellaners, i això crec que fa que com a persones aprecieu més la vida que els  qui viuen a les ciutats artificials de formigó d'Europa.


Em va encantar que els menús dels restaurants no estiguessin traduïts a l’anglès, així que menjar fora es va convertir en una aventura més i una oportunitat per aprendre i interactuar amb la població local de Tarragona. Em va encantar la degustació de l'oli nou d'enguany i el gust fort de les avellanes fresques.


Entrevista publicada originalment a El Jornal, 22 de novembre de 2012.