15 de desembre de 2016

Meritxell Pérez: Les èpoques de transició són les més interessants

Meritxell Pérez. Foto: Jordi Suñé
“Quan es tracta de revisar cinc-cents anys d’història per força topes amb un munt de mites historiogràfics”

Hem volgut anar a trobar la historiadora Meritxell Pérez Martínez, autora del llibre Tarraco en la Antigüedad tardía. Cristianización y organización eclesiastica (Arola, 2012). Amb aquest Meritxell Pérez entra de ple en un dels períodes amb més interrogants de la història de Tarraco. I ho fa seguint les petjades d’un dels grans, d’Emili Morera (1846-1918), però sobretot investigant amb valenta fermesa i amb la voluntat de contribuir a  bastir un nou marc interpretatiu que millori el coneixement dels segles que van marcar el pas del món antic a l’època medieval a la província de la Tarraconensis. La gènesi del llibre de Meritxell Pérez passa per Roma, Siena, Leeds... i -com no podia ser d’una altra manera- per la seva Tarragona, ciutat en la que ha centrat les seves recerques.

El teu llibre ens permet copsar l’estat actual dels coneixements centrats en la Tarraco dels segles III al VIII. Són cinc-cents anys d’història tornats a posar sobre la taula en un volum valent de més de cinc-centes pàgines... una empresa arriscada?

Aquest llibre sorgeix de la meva tesi i, ja llavors, es presentava com una empresa arriscada en molts sentits. Escriure cinc-cents anys d’història obliga a l’historiador a moure’s amb una certa comoditat entre documents de molt diversa naturalesa. Només per citar un exemple no és el mateix el llatí del segle III que el del VII. Si a més parlem de l’Antiguitat tardana la cosa es complica. Es tracta d’una època antiga de la que conservem poques dades. Tradicionalment, a més, la historiografia ha tingut predilecció per les èpoques daurades, relegant els períodes de transició a un segon terme. A l’actualitat, les èpoques de transició, com l’Antiguitat tardana, han guanyat protagonisme i rellevància; són les més interessants, on s’experimenten els canvis més importants. Espiritualment, són també les èpoques més creatives. Una altra de les dificultats estava representada per la pròpia ciutat de Tarraco en aquests anys. Per la disponibilitat d’informació, el fil argumental del llibre és el cristianisme, la seva introducció, consolidació i afermament social a la ciutat. Tot i això, en ser l’objecte d’estudi la ciutat és necessari parlar també d’altres elements fonamentals com l’arquitectura, l’urbanisme, la societat, l’art i la religió.

L’interessant era proporcionar una interpretació orgànica de tot el que passava a la ciutat en aquests moments. Es tractava d’unir en una mateixa interpretació des de la construcció d’edificis nous, com els esforços de les autoritats militars de l’Imperi per no perdre Hispania, com els problemes teològics i disciplinar que tingueren els bisbes com a protagonistes, passant per les monedes encunyades pels usurpadors al tron imperial, els rituals d’enterrament o les inscripcions conservades. La ciutat no és només els documents o els edificis que han arribat fins a nosaltres, sinó la seva interpretació conjunta en un context històric determinat.

Incorpores les novetats que aporta l’arqueologia i la historiografia, això condueix a modificar algunes de les  interpretacions que s’han fet de la Tarraco que has estudiat. Quins són els principals tòpics contra els que cal far pedagogia quan parlem del desmantellament de la Tarraco clàssica i de la transició del món romà a l’edat mitjana..

Quan es tracta de revisar cinc-cents anys d’història per força topes amb un munt de mites historiogràfics. Tarraco continuaria sent una ciutat romana fins el segle VIII, no només a nivell de la fisonomia de ciutat, sinó també de les estructures polítiques, econòmiques i socials. Això no vol dir que aquestes no experimentessin una lògica evolució en el temps. Aquests visigots que la historiografia espanyola ha reivindicat durant segles com la primera unitat d’Espanya són presentats per la historiografia actual com uns dirigents militars profundament romanitzats, no només pel que fa a la indumentària. Així ho demostren les necròpolis excavades, romans i visigots vesteixen de la mateixa manera, s’enterren als mateixos llocs, fins i tot són cristians,  encara que els visigots en la seva versió ariana.
Quan parlem de la Tarraco d’aquests anys, les transformacions més importants no seran d’ordre polític, del canvi d’una hegemonia per una altra, sinó que tindran lloc durant la mateixa època romana. Aquest és el cas de la introducció del cristianisme. Això permet posar en quarantena mites historiogràfics com les invasions bàrbares del segle V, moviments de pobles camperols pactats i consentits pel propi Imperi.

Meritxell Pérez
Quina és la principal informació que ens aporta el vincle existent entre la ciutat i el territori?
Hi ha dos nivells de profunditat diferents respecte a la relació de Tarraco amb el territori. Convé no oblidar que Tarraco va ser la capital provincial d’una extensa província romana, la Tarraconensis, que després heretaran els visigots, i això va imprimir caràcter a la ciutat. Tarraco era una ciutat que no només havia de fer de referent, sinó que havia estat investida amb la missió de fer arribar l’autoritat i les pautes romanes a tots els confins de la província. Quan l’Imperi funciona bé com estructura de poder no hi ha cap problema, però quan al segle V comenci a trontollar apareixeran les insurreccions i les rebel·lions contra les autoritats provincials instal·lades a Tarraco, ja fossin polítiques com eclesiàstiques, que en aquesta època van juntes.

A un segon nivell, regional o local, la relació de la ciutat amb el seu territori pateix una evolució important, que es detecta molt bé en la transformació dels hàbits residencials precedents. A l’època romana, les aristocràcies repartien el seu temps entre les seves residències urbanes, a les ciutats on treballaven, i les segones residències al camp, les vil·les, on fruïen de l’oci, de l’otium. Amb el temps, aquests grups aristocràtics tendiran a concentrar-se a les ciutats, veritables escenaris de poder no només polític, sinó també i, molt especialment, eclesiàstic. Els bisbes viuen a les ciutats.

Un dels handicaps del teu ofici és la manca d’informació, les llacunes són especialment rellevants en l’època visigoda però sobretot en la Tarraquna andalusí, de la que afirmes que som molt lluny d’escriure la seva història...

En el cas de Tarraco, aquesta absència d’informació comença a magnificar-se a final del període visigot, moment en què la ciutat quedarà relegada a la perifèria d’un regne unificat i centralitzat al voltant del rei i la seva cort, a Toledo. Després dels regnats de Leovigild i Recared, Tarraco, tot i que no perdrà mai la seva categoria de capital provincial i seu episcopal metropolitana, adoptarà una posició subordinada respecte a Toledo que es va traduir en una paulatina desaparició de les fonts. I si això passava en aquests moments, en l’època andalusina imagina’t. En un primer moment, la capital es desplaça fins a Damasc. Escriure la història d’aquests anys passa per llegir les fonts àrabs de l’època. Pel que fa a l’arqueologia, el coneixement dels materials andalusins és encara molt limitat i fragmentari. Es tracta d’una època que no ha interessat massa fins a èpoques recents i això vol dir que no s’ha estudiat, i el pitjor... que ningú ha reivindicat o ha tingut present durant les excavacions.

Entrevista publicada originalment a El Jornal el 8/5/2012