24 de setembre de 2013

La tornada de l'exprés 702




expres01El que resta d’una placa de ceràmica destruïda a pedrades encara és visible, a tocar de graffitis i pintades. La placa fou descoberta per l’aleshores alcalde de Mont-roig, Fran Morancho, i l’aleshores regidor de cultura de Cambrils, Joan Recasens, coincidint amb el centenari de l’accident, l’any 2007. Va ser un acte sobri amb parlaments i ofrenes florals. Fou un acte sentit i mediàtic, com sentit i mediàtic fou l’accident. Mossèn Joan Aragonès, vicepresident del Centre d’Estudis Mont-rogencs, entitat que va proposar l’acte, hi llegí unes paraules davant de nombroses persones entre les quals s’hi distingien grups de descendents de víctimes de l’accident, com els Baviera de Torrent, els Martí de Xerta o els Fressinier de Cambrils. L’homenatge va ser a la una del migdia, aquell dia feia fred. En això pocs canvis hi ha hagut durant cent anys. L’acte va culminar tot un seguit d’activitats organitzades pel Centre d’Estudis Mont-rogencs al voltat del centenari d’aquest sonat accident ferroviari. El centre d’estudis també edità el llibre Un tren, un pont, de Vicenç Toda, el seu pare tenia 14 anys i des del seu tros va veure en directe l’accident. El llibre està avui totalment exhaurit, el que demostra que aquest accident ferroviari interessa. De fet, l’accident de la riera de Riudecanyes ocupa un lloc singular en la història local de Mont-roig i Cambrils, i el Centre d’Estudis Mont-rogencs se n’ha encarregat de deixar-ho ben clar.


expres02

El 25 de novembre de 1907 un ullal del pont de la Riera de Riudecanyes, apuntalat amb bigues de fusta, cedia al pas de l’exprés 702, que hauria d’haver unit Barcelona amb València. El tren accidentat aniria a petar al terme de Mont-roig del Camp, just on la riera de Riudecanyes fa de partió entre Mont-roig i Cambrils. Avui en el corredor mediterrani els trens ja no transiten sobre ullals apuntalats amb fustes, i d’aquell pont esfondrat fa més de cent anys només en queda alguna petita resta arquitectònica a l’extrem; el formigó mana.
expres05
Aquell hivern de 1907 la gent de les immediacions va córrer cap al lloc de l
a catàstrofe a socórrer els accidentats. Envoltats de morts i ferits, molts dels quals anaven traspassant després d’una intensa agonia. Ferits a banda, el balanç final va ser de 22 morts. Durant aquelles primeres hores també hi va haver qui va aprofitar per apropiar-se de pertinences dels viatgers. I hi ha qui diu que uns pescadors de Cambrils van aprofitar per tallar algun dit i endur-se el corresponent anell. Finalment les pertinences van ser agrupades en una pila i custodiades juntament amb els cadàvers per la Guàrdia Civil, que hi va fer acte de presència. En aquell context, alguns números, aclaparats davant l’espectacularitat de l’accident, van estar mes d’un dia sense menjar.

La nit del 25 al 26 de novembre de 1907 va ser dura, en tots els sentits. També en el climatològic. A les vuit del matí es van extreure els darrers cadàvers del tren. I les immediacions del pont de la Riera de Riudecanyes presentaven un espectacle que la premsa de l’època no dubtà en titllar de “macabre”. Diverses fogueres enceses, consumint restes dels vagons, contrastaven amb les nombroses atxes de vent que, gràcies a les seves metxes d’espart enquitranades, trencaven la fosca d’aquella freda nit.

Poc després, el diputat reusenc Julià Nougués, de Solidaritat Catalana, brandava a les corts de Madrid un dictamen d’enginyers on es deixava clar que una vintena de ponts de la línia Barcelona-València estaven en “imminent ruïna”, el president Antonio Maura va entomar dialècticament les paraules de Nogués, que amb anterioritat ja havia denunciat l’estat de les infraestructures ferroviàries, afirmant que es depurarien unes responsabilitats que mai es van acabar de depurar.

expres03
Al Senat va ser el mont-rogenc Agustí Sardà qui adreçà un prec al govern per tal que adoptés les disposicions necessàries de cara a evitar catàstrofes ferroviàries similars. Alt i clar, Agustí Sardà sol·licità inspeccions, celeritat en la justícia i càstig als culpables. Agustí Sardà rebé el suport d’Albert Rusiñol, senador i germà de Santiago Rusiñol. Però fou impossible tombar les tesis de la companyia ferroviària. Ben aviat Felix Boix, aleshores sotsdirector de la Compañía de los Caminos de Hierro del Norte de España (1858-1941), deixà clara una cosa respecte a les causes de l’accident: L’exprés 702 havia descarrilat dins del pont fent pressió sobre la base, fet que va produir l’ensorrament de l’enfustat de reforç. La idea del descarrilament era fonamental per evitar majors responsabilitats. Potser per això, en assabentar-se de l’accident el director de la companyia ferroviària de capital francès, que es trobava a París, partí prest cap a Madrid.

Anys més tard, el gener de 1910, l’Audiència de Tarragona va sobreseure el procés contra la companyia ferroviària. De poc van servir les acusacions particulars i la tasca del grup d’advocats que defensaven la hipòtesi de l’enfonsament del pont. Finalment el jutge especial Manuel Landes va impartir justícia a favor de la companyia ferroviària. Encara avui, el nét d’una de les víctimes d’aquest accident, l’Enric Fressinier, recorda amb sana ironia que la seva família mai va rebre cap indemnització. A l’Enric l’hem anat a trobar a la seva casa de Cambrils. El seu avi, l’occità Henri Fressinier, morí després d’estar tres hores atrapat en el tren; viatjava en l’exprés 702 amb la seva esposa Julie i el seu fill Emile. El diari “La Democratie des Bouches du Rhône” xifrà en tres mil les persones que van assistir a l’enterrament de l’avi de l’Enric, que fou al seu lloc d’origen, Salon-de-Provence. Allí s’hi van fer diversos discursos, ja que com diu l’Enric “el meu avi tenia una faceta comercial i política”.

I si a l’Enric l’hem anat a trobar, l’Antonio Pena ens ha vingut a veure, ha vingut a conèixer el lloc on el 1907 es va esfondrar el pont. Deu fer un parell d’anys que l’investigador gallec Antonio Pena està resseguint a fons la història de dos dels morts en l’accident de l’exprés 702: Amalia Caridad i José Dobaño, nascut a Cuntis. El gallec José Dobaño va emigrar a Cuba cap a finals del segle XIX. Era l’amo del famós Hotel Florida, al cèntric carrer Obispo de l’Havana, on hi va començar a treballar com a grum. Dobaño va viatjar a la Corunya, ja que s’havia de casar amb una cosina. Allí va conèixer casualment Amalia Caridad, dependenta d’un comerç de gèneres de punt, La Villa de París. S’hi va casar i van emprendre un viatge de noces que acabà en tragèdia.

expres04
En una visita al cementiri municipal de Cuntis, l’Antonio Pena es va fixar en la làpida del José i l’Amalia i la curiositat el va portar a emprendre una apassionat recerca que l’ha portat a Mont-roig i a la riera de Riudecanyes. “Sempre m’han agradat molt les històries boniques, aquesta crec que ho és. Crec que és una història comparable al Titànic però en un tren”, diu. L’Antonio, però, no ha vingut sol, ha vingut acompanyat d’una petita sorpresa, el bitllet de primera classe que la parella gallega va utilitzar en el seu viatge de noces, expedit a Vigo el 14 d’octubre de 1907, quinze dies després del seu casament. El bitllet, que du la fotografia de José i Amalia, ha tornat al lloc d’on va sortir: El pont de la Riera de Riudecanyes. L’Antonio ens en parla amb l’emoció als llavis: “Portar el bitllet des del lloc on va partir cap a Cuntis fa 107 anys al mateix lloc, doncs la veritat, l’emoció és molt gran. Com a bon gallec que sóc això és com arribar a Santiago de Compostel·la, trobar el final del camí”. Un camí que queda obert a noves recerques i investigacions, i que servirà per continuar fent memòria d’un accident que encara avui desperta passions. Un bon exemple de la vitalitat de la història local a partir de l’accident d’aquest exprés, que hauria d’haver recorregut el nervi costaner dels Països Catalans. 


Podeu llegir l'article La tornada de l'exprés 702 en aquest enllaç.
Treball guardonat amb el V premi de periodisme Carmel Biarnés d'Ascó.

1 comentari:

Olga Xirinacs ha dit...

Interessant en molts aspectes.
Salutacions.