Hi ha persones d’aquelles que són presents en tots nosaltres, persones que són exemples dels necessaris contrapunts a tanta covardia i renúncia. A les comarques centrals del país, en concret a la Ribera d’Ebre, de noms n’hi ha a cabassos... som naltros, som naltres, som nosaltres, som Joan Carranza i Mn. Miquel Redorat, que diumenge sortiran al carrer afegint-se a aquesta riuada de dignitat que és el Poble.Joan Carranza, a les pàgines d’Aventurers i solidaris, el primer llibre d’entrevistes de Xavier Joanpere editat el 1997, ens en parla de l’origen tot plegat... i diu “jo vivia en un poble, Ascó, on mai no havia passat res. Un bon dia es va comentar d’instal·lar-hi una fàbrica de xocolata, que és el que ens van dir els primers de FECSA que van visitar-nos. Però nosaltres no volíem ser xocolaters! Al final la fàbrica de xocolata va arribar a ser una central nuclear!”.
Avui hi ha qui vol instal·lar a Ascó un cementiri per a les deixalles de tantes i tantes fàbriques de xocolata. Però és què la Ribera d’Ebre de Carmel Biarnés i Artur Bladé encara és ben viva malgrat xocolaters i venedors d’esperances. A més, des de l’abril de 1997, data de la mort de Joan Carranza, qui mai va deixar de ser Poble, ell és en nosaltres.
Sant Antoni mos guardo dels xocolaters!
L'Andreu Carranza, encertant-la!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada